Nadal (part I)

Les vacances de Nadal han començat molt però que molt bé. Diuen que tinc força traça fent resums, però han passat tantes coses que no sé si seré capaç... Començaré pel principi, per facilitar la feina als lectors.

El calendari deia que érem 24 de desembre però, després de fregir-me al solet, entre bàsquet, atacs de riure i molta confiança, vaig començar a dubtar-ho. Matí primaveral ideal per agafar ganeta i per tornar a veure a la pringui rient (casi plorant, fins i tot) en una pista de bàsquet.

I arriba la nit de Nadal, que aquest any sembla una mica (bastant) més buida. Però seguim amb gana, i estrenem els torrons, i estripem paper de regal i ens engantxem a una série de morts, però sobretot de vius que els enterren.

Seguim amb els canvis... s'ha acabat la boira de Calaf per Nadal, ens quedem a Barcelona. Es fa estrany, però els canelons i els llagostins són els de sempre (ajuden a situar-se). I amb la pantxa plena, amb l'abric de mudar i una bona dosi de familia vaig tirant cap a casa del meu petit desastre. I veiem les fonts de Montjuïc a ritme nadalenc i cap casa, que la nit ens espera. Que ja no m'importa tant (per no dir gens) dormir un nombre decent d'hores, que prefereixo tenir els ulls ben oberts per no perdre'm cap detall. I fer bestieses.

Ja arribem al 26. També diferent (aquest any tot és nou). Cambiem el cordero per les cosinetes i un pollastre/pavo amb excés de farcit. Ah, i torno a la infància posant EL vídeo. Entre lleons, un mico fumat i cançons que van marcar un abans i un després s'acaba la tarda. Mentida, encara queda estona per unes partidetes de Rummi, que mai cansa.

(Cal afegir entre línies infinits torrons, bombons i neules, obviament.)

I això no s'ha acabat, ni de bon tros.

i les llums de colors m'il·luminen nit i dia

Als núvols.

Voliem acabar l'aqüeducte "a lo grande". Hi ha gent que es beu fins i tot l'aigua de les plantes, fan l'idiota i després deixen allò de "ui, no m'enrecordo de reeees"; i d'altres, com nosaltres, que organitzen una excursioneta a Sant Jeroni, Montserrat.

Una d'aquelles de llevar-se a les 7 del matí, d'horetes de tren, de capes de polars i també plena de vistes màgiques, d'aire net i de sentir-nos lliures.

Anàvem pujant imaginant-nos al timbaler del Bruc contemporani fent salts-ninja, fent-nos les àvies listilles constatant que "tot això abans era mar", al·lucinant amb els que ignoren els camins i decideixen anar pel dret i deixant que ens acariciés el solet perquè, mentre anavem dient tonteries i visualitzant viatges post-exàmens, ja havíem arribat més amunt del mar de núvols.

Val la pena, i més encara si t'acompanyen dues flors culés: la que no es rendeix però després pateix per no saber què regalar-li a un noi; i la que remugava perquè ella és més de ritme caribenyo, però després corre com la que més per arribar a casa a veure el partit (on cal destacar que la Moreneta no ens va fallar).

Definitivament va bé tocar el cel de tant en tant, que no està tan lluny.

- La gent que va a fer excursions amb talons

+ Les nits compartint pors que acaben amb un "res no m'espanta"

Sempre als núvols.

Encara no és Nadal

Els dies em passen volant. Massa ràpid i tot. Per això l'Ali-dormilega s'ha hagut de reinventar quan arriba el divendres i aprendre que dormir, a vegades, és perdre el temps. I que les estones de cel compensen de sobres les ulleres i badalls de dissabte al matí.

I així van passant els dies. Em deixo mimar, m'arrisco i ja és pont. I en res, Nadal.

Però no vull avançar-me tant, que encara queden mil i una coses per fer abans de posar el pessebre. Excursions difícils d'organitzar, però que farem pels nostres nassos de futures doctores cagadubtes. Fer de poli bona entre petits cracks. Matins de biblio i cafè per riure'ns de les penes i dels nostres somriures tontos. Celebrar que passen els anys però els seus macarrons segueixen sent els millors amb diferència. Robar petons al que inexplicablement em diu coses dolces. Creuar els dits perquè arribin aquells matins de sol esplèndid i fred. Sobreviure uns dies només amb els pollastres. Morir-me d'enveja mirant les fotos dels papis a Berlín.

Se m'acumula la feina a l'agenda i jo encantada!

- Els veïns que sempre estan foradant parets

+ Començar rient i acabar plorant (i viceversa)

tu pots desitjar-ho tot.

Dolç

Fer del "carpe diem" una filosofia de vida i no pensar tant. Que davant del mar tot es veu diferent i és més fàcil deixar-se portar.

I de pas aprenc que l'asimetria és bonica (i sinó s'arregla amb una mossegada) , que la música sona millor amb un volum parell i que Barcelona pot estar deserta durant un instant.

Tot això mentre el món s'ensorra i quedem rodejats de blau...

- Arribar tard

+ La gent que sap riure's de si mateixa

Fi

Crec que avui ja puc escriure-ho. El problema és com.

Com explicar que he decidit ser egoïsta? (encara tindran raó els de l'horòscop i resultarà que em surt l'escorpio que porto dins..). Com descriure la puntxada que se sent al fer mal a algú que estimes, i molt? Com fer-ho entendre als demés?

Crec que no existeix una manera correcta de fer-ho: sempre farà mal, sempre sorprendrà. El que sé és que últimament estic prenent decisions i alguns pensen que estic boja. Bé, no ho descarto. El temps dirà si m'he equivocat o no. De moment penso prendre-m'ho tot amb molta caaaalma i tindré el cap ben ocupat (per variar).

Ah, i em deixaré mimar (encara que em costi) per la pringui de les abraçades d'oso amoroso, que mai falla. I per totes les que em recorden que són allà, com si no ho sapigués. I pels que m'escolten, fins i tot quan estic especialment pesada. I pels pollitos, i pel gat idiota. Ells són la millor medicina.

- Els "adéus"

+ Acurrucar-me sota l'edredó

La finestra, en caure el vespre,

s'ha convertit en mirall i el que veig no menteix i m'espanta.

Però suposo que deu ser aquest coi de temps; que quan surti el sol ho veuré tot diferent. I és que els diumenges de pluja non-stop em deprimeixen, sóc una fluixa.

Demà serà un altre dia i llavors veuré que tinc una sort que no me la mereixo. Que m'esperen 2 mesos d'aprendre un munt i de canviar (o això diuen). Que dormir està sobrevalorat i que amb vint anys puc aguantar-ho tot i més. Que aquesta lliga m'ha tocat enamorar-me d'Hospitalet (i ja ho estic fent) i que m'he de deixar segrestar de tant en tant, per agafar una mica d'aire. Que elles segueixen allà encara que a vegades me n'oblidi i dissabte sembla una bona nit per convertir-nos en xipirons. Que no queda tant pel mega-pont, però que encara queda menys pel concert. I que, encara que la meva vida no tingui escenes de pel·lícula (almenys de moment), no tinc cap motiu per estar ensopida.

Però això ho veuré demà.

novembre passat per aigua.

Seguim amb la llista:

- Tenir fred als peus

+ Els petons mandrosos de "bon dia"

Marrameu torra castanyes...

a la voreta del foc.

Castanyes calentes i panallets de pinyons. Rock català durant casi 3 hores (i seguir cantant moltes més). Una germana que no agafa claus i et desperta a les 3 del matí perquè l'obris. La mama patint per si passem gana durant els 2 dies que passaran de juerga i decideix omplir la nevera com si ens preparéssim per una guerra. Total, un pont de Tots Sants la mar de normal.

És un descans per agafar embranzida i començar els 2 mesos a Terrassa amb l'energia renovada. Val, ho admeto, em fa una mica de por... però la del Caribbean Blue no es rendeix fàcilment i confia que podrà amb tot (més li val).

I no només toca descansar, menjar i cantar... també aprofito per deixar de donar-hi voltes (suposo que tothom vol el que no té), que sinó després prenc una de les meves decisions que sorprenen i ningú entén. Silenciaré els dubtes dels nassos, que últimament fan massa soroll, i seguiré dissimulant.

Punt i apart.

Vaig prometre a una futura doctora que faria una llista de coses random que odio (amb accent obert a la "o", només per portar la contrària) i una altra de les que m'encanten. La faré, però vindrà en "fascículos" en plan Planeta DeAgostini: una de cada per entrada del blog. Aquí van les primeres.

- Beure aigua després de rentar-se les dents

+ L'olor a pa calent

Vint

Ara que tinc 20 anys, ara que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang... escriuré quatre o cinc cosetes, aprofitant que tinc matí lliure (increïblement), sobre el dia d'ahir (ja és tradició).

Crec que ja he donat les gràcies a tots els que ahir us vau enrecordar de mi, ni que fós un instant; però sóc molt bleda i em sembla que no és suficient.

Sobretot destacar a les de sempre, que em van alegrar el dissabte i em van recordar que fer d'amfitriona és esgotador i que, per variar, no tenen previst canviar aquest "sempre"; a les doctores (i doctor) que van aconseguir que se'm pugessin els colors davant d'una palmera amb espelmes totalment inesperada a l'hora dels postres; als de casa, que saben que em perden aquelles galetes i que em recorden cada any (i ja en fa 20) com vaig arribar al món: com un mal de panxa; a la petita, que em regala una mandarina i un escrit dels que fan pensar; a la pringui, que em canta per fer-me feliç; al que m'estima com el que més, encara que no m'escrigui coses boniques; als que són nous en això d'aguantar-me tants dies a la setmana però ho porten prou bé i, fins i tot, m'ho agraeixen; als que van tard però arriben, com sempre; a tothom.

No sóc de les que ho demostra massa sovint, ja sabeu que sóc sosa. Però estimo, amb la força del que no ha patit ferides (perquè mai me les han fet), a tots i cadascun d'ells i elles.

I també penso que és trist que només me n'adoni un dia a l'any; així que treballaré per fer-vos-ho saber més sovint, no sigui cas que us canseu de mi.

Ara que tinc 20 anys, avui que el cor se m'embala per un moment d'estimar... últimament vaig taquicàrdica.

27

Em costa una mica imaginar-me aguantant a la mateixa persona (i sobretot que l'altre m'aguanti a mi, que tindria molt de mèrit) durant 27 anys. Però ells ho han fet.

I, per celebrar-ho, vam baixar fins la vora del mar i vam dinar en un xiringuito guai del paraguai als peus de l'hotel Vela. Un luxe. I qualsevol hagués dit que és octubre... la platja a petar i la calor apretant (que li diguin al pollastre, que va fer un sprint pel passeig).

Evidenment, a la conversa no va faltar "el dia de la boda..", "i el teu pare no em va donar la llista de convidats i clar..", "el dia que te cases yo invitaré a quien me dé la gana, porque pagaré yo", "hem menjat millor avui que aquell dia", "gente que no conocía me felicitaba y me metía dinero en el bolsillo" i altres historietes.

Però els hi vam deixar explicar, tantes com vulguessin. I els vam escoltar (de tant en tant) i també vam aprendre coses: que si vas vestit com el nuvi a una boda potser t'endus alguns calers, que existeix gent amb el cabell afro i ros, que quan les paelles s'incendien només cal bufar i que es pot entrar a l'hotel Vela amb xàndal i que al sortir et preguntin si vols un taxi.

Total, que els matins davant del mar i en familia s'agraeixen. I que... en cumpleixin molts més!

"Y por fin quedó convencido

de que sin ti, sólo hubiera sufrido

pues ni hubiera tenido

ni hubiera querido

y feliz

¿feliz?

¿sin ti?

eso si que no hubiera podido."

I, per rematar el dia, una trucada a última hora oferint entrades VIP pel Palau. Una experiència i descobrir que m'acostumaria molt ràpid a la bona vida.

No són tan petits

Ha sigut una setmana durilla. Moltes hores amb pijama verd i mascareta, dinars a corre-cuita, classes somníferes, alguna horeta per St Just amb una companyia immillorable, xerrades amb la doctora que val per dos... Però tots sabeu que m'agrada queixar-me perquè sí; o sigui que no em feu massa cas.

A més, ara mateix estic molt contenta i ja no puc pensar en la setmana passada, només puc mirar endavant. I això? Doncs mira, perquè aquest matí he vist detalls de crack, estones de bon bàsquet i, sobretot, moltes ganes a pista. En resum, els nostres "petits" han plantat cara als grans i, tot i que encara hem de créixer, això promet.

Una bona manera de començar el cap de setmana :)

Amb ganes de menjar-me el món, i no estic sola.

¡ Buenos días, princesa !

" - Ah, me olvidaba decirte que...

- Dilo.

- Que tengo unas ganas de hacerte el amor que no te puedes ni imaginar. Pero esto no se lo diré a nadie, sobretodo a ti. Deberían torturarme para obligarme a decirlo.

- ¿A decir qué?

- Que quiero hacer el amor contigo. No una vez, sino cientos de veces. Pero a ti no te lo diré nunca. Sólo si me volviera loco te diría que haría el amor contigo, aquí, delante de tu casa, toda la vida."

La vida es bella.

Gran i petita.

Acabem com comencem: petits. Sorprèn el munt que ens podem arribar a encongir. I tornem als bolquers, al dormir tantes hores, a dependre dels demés...

Ella, que era tan gran, ara és petita i poca cosa. Però no tot ha canviat, segueix queixant-se igual (senyal de que tot va bé) i donant guerra.

I per molt que digui ella, sé que aconseguirà espavilar les cames, tard o d'hora. Perquè està envoltada de persones que la molestem, la treiem del llit, la renyem... total, que l'estimem. Sobretot un, que ja l'ha aguantat més de 50 anys i encara no en té prou. Que diguin el que vulguin, "l'amor no existeix" o "no dura per sempre"... però després del que he vist aquests dies, puc assegurar que estan equivocats del tot.

Ha sigut un cap de setmana intens, estic rebentada. Molts quilòmetres, hores a la clínica, caminates (o sprints darrere el meu pare) pel centre prenent "pinchos", tot això mentre la ciutat estava de festa major (però una de veritat, de 10 dies non-stop, res a veure amb la Mercè). Però ja tornem a ser aquí, la fresqueta també i rematarem això amb un bon partit de bàsquet; per començar la setmana amb les forces renovades.

Para la ternura siempre hay tiempo (a vegades me n'oblido)

Menorca.

Aeroport del Prat, 7.30 del matí: "Sobretot, hem de tenir les expectatives baixes, així segur que les superem".

I les hem superat, i tant! Tot i que el començament va ser una mica desastrós: 5 noies amb 5 maletes en un micra que posen 40€ de gasolina de 20 cèntims en 20 cèntims i quan arriben a l'apartament els hi fan la conyeta de "està tot ple, no teniu reserva"... Però tranquils, falsa alarma, Menorca ens va enamorar, i de quina manera!

Llevar-nos a les 7 del matí per anar a veure cales i banyar-nos en aigües cristal·lines. Pel camí donar les gràcies en massa a tot cotxe amable i cagar-nos en els que no paraven. Relax a la piscina, amb jocs "made in Laura" inclosos. I veïns que ens deixen al·lucinades amb notetes acosadores i després resulten ser bona gent que es paren a posar-nos les llums curtes i a veure l'arc de Sant Martí (o això pensavem). Fer el guiri arrebossant-nos senceres de fang i quedar-nos amb la pell més suau que el cul d'un bebé (i destenyir durant 2 dies). Nits a Ciutadella donant-ho tot desde que pujavem al cotxe. Seguir la Josefa fins la mort, encara que sigui contra direcció. Una nit a sa cova d'en Xoroi, fugint de la música i gaudint del lloc i la companyia. Jugar amb la calipàndria banyant-nos al vespre en una platja deserta veient com s'acostava la tempesta. Fer de Celestinas i encertar-la. Conviure amb les formigues (per força). Cafès multitudinaris en una mini terrassa. Dormir poc i amb un coixí impossible, per no perdre el temps. I atacs de riure a l'avió, quan ja no pots més.

Una cosa està clara: vivim al límit, i ens ha sortit de meravella. Començar de nou la rutina no sembla tan dur després d'aquests dies amb els meus xipirons, que sempre estan allà (i més els hi val seguir sent-hi).

Menorca, tornarem.

Canvi de plans.

La vida és canvi. I el canvi no sempre és cap a millor. I aquesta vegada no ho ha sigut (què hi farem).
O sigui que hem deixat el creuer "todoincluído" per una altra ocasió i ara toca estar al costat del que haurà de fer un munt de quilòmetres (Barcelona-Logroño-Barcelona i així successivament) per veure i cuidar a l'abuela que ho ha viscut tot i que encara s'arrapa a la vida amb les ungles i amb les dents.

No tots els estius surten com els haviem planejat, però... ens adaptem i anem tirant :)

I oju, que encara em queda assaborir Menorca amb la colla de chipirons! (que ara en tinc més ganes que mai)

el resultat de 3 setmanes de tranquilitat

Au revoir!

Lo prometido es deuda, o sigui que aquí està l'entrada pre-desapariciódelmapa que vaig prometre.

Després d'uns dies de Calafell-tren-Barcelona-tren-Calafell i d'agafar una miiiica de color, ja toca marxar d'aquí; no és res personal.
Primer tocaran 2 setmanetes al meu poble estimat de 6 habitants on pasturarem amb els cavalls, farem excursions per iaies i nens, hi haurà piscina, cartes, 300 abdominals al dia (això el pollito) i molta lectura.
Després visita flaix a Logroño (estalvieu-vos la brometa, que n'estic farta) per no molestar gaire als abuelos.
I, com que sempre he deixat el millor pel final... EL viatge. Tot i la por que em fa marejar-me com una sopa (encara que m'hagin dit que és molt gran i blablabla... em conec), em moro de ganes de perdre'm per un vaixell que té fins i tot biblioteca i visitar les ciutats del nord. Prometo fer moltes fotos, encara que haguem de veure les ciutats en sprint. En tinc taaaantes ganes! (a més, mai hem anat del plan "todo incluído" i vull saber que se sent).

Quin agost que m'espera! (i després sumar-li Menorca amb els chipirons, però ja és una altra història).

Ara sí que sí, no vull llàgrimes. Enyoreu-me normal, ni poc ni massa :)

, podràs suportar-me tants dies, pollito?

J U L I O L

El verano me confunde. Tant que fins i tot havia oblidat que tinc aquest blog i que m'encanta escriure-hi tonteries de tant en tant.

Però el dia d'avui (d'aquells en que fa mandra aixecar-se del llit i més sortir de casa) m'ha fet enrecordar-me'n; i aquí estic.

Però que ningú s'equivoqui, aquests dies no he estat rascant-me la panxa mentres mirava el Tour. He près decisions (algunes més importants que d'altres), m'he il·lusionat amb projectes i ,sobretot, no he parat quieta!

A destacar un cap de setmana per terres berguedanes ple de música, foc i una familia que enamora. I tardes de posar-se al dia amb una senyoreta a qui li passa de tot i més. I donar cops de nas al cap d'un altre de bon matí, per començar bé el dia i posar una mica d'emoció a la setmana. I integrar-me a poc a poc a la mafia Solanes. I fer-me una trena de fil, com quan tenia 10 anys. I atacs de riure a l'hora de dinar amb els de casa. I moltes més coses que em fa mandra escriure (perquè sí, estic de vacances, i això es nota).

Abans de desaparèixer definitivament del mapa (barceloní) avisaré, no vull que ningú plori, que només serà un mes.

P.D. Estimat Tomàs Molina, mai et demano res, però aquest cap de setmana no, siusplau! Aplaça la pluja uns dies va...

I sinó doncs res... no sortirem de l'habitació.

Tossa is waiting.

Mapache veiteañero.

Diuen que a partir dels 20 comença la decadència. Són els mateixos que diuen que el cansament és mental o que els joves només pensen en sortir de festa.

Vist que tu sempre els hi portes la contrària… de decadència res, tu vas cap amunt! I tot i que sé que peso una mica (d'aquí la teva adorable mania de dir-me “gordi”) i que fa temps que no vas al gimnàs, he pensat que podries portar-me amb tu...

PER MOLTS ANYS, ENANO! :)

T'estimo (es pot dir més alt però no més clar).

Laura.

Tinc tantes coses a dir... que no sé per on començar. Suposo que estaria bé començar amb un: "felicitats, Laureta!". I continuar amb un: "20 anys ja, eh". Després podria seguir amb: "disfruta molt del teu dia i celebra-ho com cal". I acabar amb: "un petó molt fort".

Però no em conformo amb això, ni molt menys! Crec que són massa hores juntes (a classe, a la biblio, voltant per Barcelona, coneixent Madriz, dinant a casa teva, queixant-nos, rient...) com per conformar-me amb una felicitació estàndard.

Avui fa 20 anys que vas venir al món i "ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí", però sincerament, me n'alegro moltíssim que hagis lluitat tant i ho hagis fet. Perquè sinó el Clínic seria l'òstia d'avorrit, així de clar, i la meva vida tindria un buit bastant gran (que encara que siguis petitona ocupes molt espai).

Així que ho sento molt, hauràs d'aguantar-me (com a mínim dels mínims) 4 anys més. O sigui que ves-te preparant, cuca.

Només puc afegir que http://www.youtube.com/watch?v=1hsfocVhqog per tot i que segueixi sonant la nostra cançó (en plan parella cursi d'enamorats) moooolt de temps!

(per si vius a la parra i no saps quina és la nostra cançó, que ho trobo gravíssim... aquí te la deixo! http://www.youtube.com/watch?v=wSXHcxGXue4 )

Per molts anys! :)

20 anys donant guerra, ole tu!

Un EQUIP de PRIMERA.

Ara que ja han passat prou hores per assumir-ho, crec que ja puc escriure alguna coseta sobre aquesta temporada (que encara no s'ha acabat, però casi casi) i sobre la manada.

Ha sigut l'any en que m'ho he passat millor jugant a bàsquet, així de clar. I no perquè mira, de sobte m'he tornat una crack i domino la pintura; no no, ha sigut gràcies a vosaltres: a e

lles i a ells. A les que formen o han format part d'aquest equip. Que més que un equip és una gran manada, com diria el llop més vell.

Mireu, no sé com ens ho hem fet per fer coincidir a tantes persones genials, però tant diferents, i fer un EQUIP (un de veritat; si heu format part d'un ja sabeu a què em refereixo). Tampoc sé com ens ho hem fet per entendre'ns des d'un principi i sentir-nos tant a gust dins i fora la pista. Ni com, després del munt d'hores juntes, no hem acabat a pinyes, sinó que hem acabat rient, cantant (o fent-ho veure) i sota la dutxa vestides. No sé moltes coses. L'únic que sé és que repetiria. Així, sense dubtar-ho. Que em sento afortunada d'haver sigut una "loba" més i que tot el que hem aconseguit ens ho mereixem.

I ara, amb el vostre permís, m'agradaria dir quatre cosetes a cada lobita. Perquè sou les "culpables" d'aquest gran any. (Que si voleu us les llegiu i sinó voleu no, eh)

Raquel (capi): Tantes hores pegant-nos i com ho enyoraria si deixéssim de fer-ho! Que ara em fa moltíssima gràcia quan penso en la por que em vas fer el 1r dia... pobreta de mi, estava cega. L'ànima d'aquesta manada.

Blanca (capi): Que encara que t'enfadis amb mi per "substituir-te" en el paper de capitana, saps que ets insustituible! I que, en aquests 2 anys, t'he agafat molt i molt de carinyo (tot i els rots a la cara i els atacs per l'esquena).

Noe : Només vull que sàpigues que no ets el "bufón", com dius tu, ni de conya. Ets la xispa d'aquest equip, sense tu tot seria més gris! I gràcies per aquesta capacitat que tens de fer sentir com a casa a tothom, des del primer dia.

Laura: L'última en dutxar-se i la meva companya de fatigues al poste. I també una experta en fer que et trobi a faltar sinó apareixes un dia i que acabi posant-te cançons al facebook. Què faria sense tu!

Cristi: Que a mi no m'enganyes, que tot i començar com la

més calladeta, ja les deixaves anar de tant en tant, i de quina manera! Un plaer haver compartit tot això (incluides les dutxes infernals a l'escola alemana) amb tu, triplista.

Esther: La més intensa, saps què vol dir deixar-s'hi la pell i t'admiro per això. I també saps que trobaria molt a faltar els nostres superescalfaments fins a la "gasolinera" amb converses incloses, crack!

Maria: Tot i que no has estat fins al final, tu també has format d'aquesta manada i seria injust no incloure't. Espero que tinguis molta sort en tot i que no t'oblidis de nosaltres!

Lua: Han sigut 2 anys genials al teu costat i m'encanta que em segueixis sorprenent! (agafant prestats cartells de pavellons tarragonins o fent invents per posar gasolina)

Andrea: Va, hauré d'admetre que et vaig perseguir fins a Sant Just! Que volia tornar a jugar amb tu i ara entenc perquè: veure el somriure+monyo Jovellar 4 cops per setmana no té preu!

Carla: Buf, què puc dir de tu, pringui? Ja van 8 anys... I no ho cam

biaria per res! La meva millor amiga és una crack, senyors. Sense tu... res (com diria la Laura: "¿dónde está tu parejita?")

Anna: Ja ho diuen "más vale tarde que nunca". Ha sigut genial tornar a jugar amb tu, pívot pibón, de veritat. Has demostrat que no és tan difícil integrar-se en un equip i fer-te estimar. La lliga també és teva, "oh si nena".

Andrea (peque): Només dir-te que té molt mèrit haver-nos aguantat tants dies i que espero que tu també guardis tan bon record com nosaltres! Gràcies per tot, crack.

Helenita: Encara que ara estiguis a Les Canàries donant canya als millors equips d'Espanya, no m'oblido de tu. Que ets una "cachorrilla" més i sempre ho seràs.

Cachi: Tot i que últimament ja no ens veiem tant, has estat suant amb nosaltres moltes hores també! Què fàcil és estar al teu costat, bonica.

I 4 paraules també pels llops, que espero que s'ho hagin passat tan bé com jo (tot i els casi-infarts i altres penes que han hagut de patir):

Alfred: Sense tu no estaria aquí (ni a casa cada nit després de l'entreno). I ja no ets només un entrenador, ja ets un amic (i això no té preu!). Així que només puc agraïr-te la paciència, l'esforç i tota la confiança que has posat en mi i en totes i demanar-te un favor: ara ja pots relaxar-te més, somriu, home!

Ramon: El llop més vell que adora el bàsquet i que ens tracta com a princeses... M'has ajudat a que confii més en mi i has aconseguit fer-me somriure sempre que has volgut. Per ser una de les persones que deixen "huella"... moltes gràcies per tot! (i més)

Evidenment també hi ha moltes més persones que han estat al nostre costat i ens han ajudat sempre que ho hem necessitat. També m'agradaria donar-lis les gràcies a ells i elles.

Uff... potser m'he passat una mica escrivint (i això que ho he volgut fer curtet!). Ja paro o m'odiareu la resta de la vostra existència.

Només em queda dir... A PRIMERA, OEEEE! :)

Dilluns.

Avui som dilluns (per si algú no se n'havia adonat). I no penso queixar-me.

Ara haurien de venir les cares d'al·lucinació màxima, perquè diguem que tinc certa tendència a queixar-me per vici.

Però avui fa sol. Fa caloreta. M'he llevat de bon humor i he esmorzat amb calma i abundància. El gat m'ha miolat en plan desesperat i he deixat que em supliqués una estona (fent-me la dura). M'han xutat de classe abans del que em pensava. Encara estic contenta pel matí d'ahir. Aquest vespre me'n vaig al cine amb un pallús que fa temps que no veig. I estic escoltant música i cantant en plan flipi.
O sigui, que no tinc motius per queixar-me, m'agrada aquest dilluns. Té un nosequè que el fa especialment genial i tinc la sensació de que la resta de dies de la setmana s'encomanaran.

Però si la resta dels dies no aprenen del dilluns i decideixen donar pel sac... no cal preocupar-se: divendres ja ens hem apuntat, la meva germaneta i jo, a un taller de pintar mandales; que es veu que relaxa i nosequinmunt de coses més.
No sé si sóc jo que sóc una inculta o què, però espero que us estigueu preguntant què és una "mandala".
Aquí teniu la definició: "Los mándalas, término de orígen sánscrito, son diagramas o representaciones esquemáticas y simbólicas del macrocosmos y el microcosmos, utilizados en el budismo y el hinduismo" (tot això segons la wiki). Flipant, eh?

I és que desde que ens vam motivar i vam fer el taller d'iniciació a la meditació que estem on fire i ens apuntem a coses d'aquestes (tot i l'oposició dels papis, que segueixen pensant que són parides, que potser sí, però... a mi em va agradar).

O sigui, que si las coses no surten com espero hauré de fer unes respiracions profundes, uns "So ham" i un "pinta y colorea". I tot arreglat.

Que ja ho diuen els Manel: "i alguna estona, què us penseu? També ens agrada estar contents!". (I jo sóc molt egoïsta i m'agrada estar-ho molta estona).













I que encara que tingui por a les altures... salto!

Santa no sé... però bona!

Portava molts dies esperant les vacances de Setmana Santa i, pim pam, ja casi s'acaba. Però us estaria enganyant si us digués que no ha sigut profitosa! (curta, molt curta... però intensa)

Entre:

- Tarda de mímica, pictionary, anagrames i cançons amb les futures metgesses

- Dies de piscina frustrats que passen a ser dies de llit i amor

- Converses al tram i a l'autobus de noves il·lusions

- Sessió de tir a la Bonaigua amb les petites i els germans Herrera amb recompensa i tot: un got d'orxata freda i una tarda diferent de bàsquet

- Planejar un viatge a Menorca (dit i fet) amb les de sempre, perquè les coses no canviin mai

- Un concert que va superar totes les expectatives (no n'hi ha prou, Manel, vull repetir!) i on fins i tot l'havanera va sonar guai

- Un sopar amb bailoteo inclòs (colant-nos entre els professionals de la salsa com qui no vol la cosa i havent deixat la vergonya ben guardada a casa) per celebrar els 20 de la meva constant

- Un Sant Jordi atípic on la Renfe va voler ser protagonista. Però a les germanes Sainz no les guanya ningú! I, tot i les dificultats, van poder arribar amb el cap ben alt a Calafell a gaudir d'un solet estupendo i d'un granissat amb mar de fons a la terrasa

- Tardes de lectura

- Nits on es dormen 12 horetes per recuperar la força

- Mal de coll

- Tarda de peli paranoia en la que un home "normal" es carrega a 15 persones en un pim pam i desde la presó

... els dies han passat volant! Ara el pròxim objectiu és: vacances d'estiu. Però mentre aquestes no arribin... anirem fent, sense pressa però sense pausa i, això sí, amb els ulls axinats tantes vegades com poguem (senyal de somriure a casa meva).

Benvolguda Mama,

Encara que probablement no ho llegiràs (perquè molt fer de mama modernilla, però sé que no li trobes la gràcia al cara-llibre i per això no hi entres gaire), em ve de gust escriure't alguna coseta... que 51 anys no es fan cada dia! (ups, se m'ha escapat).

Com que sé que t'agrada molt (coses d'haver estat toooota la meva vida amb tu, que es diu ràpid), he escollit un trosset de cançó seva que parla d'"anys"... Jo encara no en tinc vint i tu ja fa temps que els vas tenir, o sigui que molts pensaran que no té sentit posar-te aquesta cançó. Però a mi no m'enganyes, encara tens força i ni molts menys tens l'ànima morta; i vols cantar avui, i també ho faràs demà.

Per molts anys, mama!

Ara que tinc vint anys,,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta

i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,

avui que el cor se m'embala

per un moment d'estimar

o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor: al primer, al darrer,

al que fa patir, al que vius un dia.

Vull plorar amb aquells que es troben tots sols

sense cap amor passant pel món.

Vull alçar la veu per cantar als homes

que han nascut dempeus,

que viuen dempeus

i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar

avui que encara tinc veu.

Qui sap si podré demà.

I per acabar diré algo obvi però que no diem sovint, ja que les dues sabem que no som supercarinyoses: t'estimo, mama . Només avui? No no, només cada dia.

Keep walking.

Fent de tot, menys el que toca.

Tinc un do per trobar coses a fer quan he d'estudiar (sobretot quan és Bioquímica, assignatura que adoro profundament). I com que ja he molestat una estona al gat, he escoltat música, m'he mirat les cames en busca del pèl atravessat... i si segueixo llegint "Orgullo y prejuicio" me l'acabo i no vull... he decidit escriure alguna tonteria aquí.

El (meu) pallús de Sant Andreu marxa uns dies a Gran Canària (coses de pompeufrabrenses que casi ja estan a l'equador de la carrera) i jo aquí. Amb el cap ben alt. Que abans que admetre que em moro d'enveja... em passo a la carrera de Química!

Sort que els dies passaran ràpid; gràcies a companyes de fatigues que no es perden ni una classe, a la que no es separa de mi i adora que porti samarretes a ratlles i a les de Sant Just, que no es rendeixen (tot i els canvis inesperats).

No sé a vosaltres, però a mi se'm passen els mesos volant... Potser és perque la meva vida es mesura en "dies que falten per Setmana Santa" (que ja són increïblement pocs). I més tard, serà per "dies que falten per les vacances d'estiu". Però així vaig fent; i de moment... no em va tan malament.

Fer l'egipci i que vagin passant els dies (això sí, juntes).

La més GRAN.

Ahir vam perdre un partit important per la mínima i vam perdre el liderat. Nosaltres el vam perdre. I depèn de nosaltres, i només nosaltres, recuperar-lo. No hem estat currant tants mesos per ara amagar el cap sota terra, en plan vestruç. I no ho farem!

Fa res, la més gran de totes (i no només per l'edat) m'ha deixat, una altra vegada, al·lucinada. No sé com s'ho fa, però sempre ho aconsegueix. Porto ja casi 2 anys compartint òsties al poste i aprenent tant com puc d'ella, però em queden taaaaaaaaaantes coses per aprendre..

No podem tenir millor capitana, ni millor jugadora.

I ara només toca fer-li cas: començar a confiar en nosaltres, en totes i cada una, perquè som un gran equip. Les úniques que encara no ho tenen clar som nosaltres mateixes, així que ja sabeu el que toca!

Força, lobitas!

P.D. i llegiu el vostre mail, que val molt i molt la pena.

La sang altera.

La primavera ha llegado a la ciudad y no sabes lo bien que me sienta, papá.

Quan tornes a casa a poc a poc, els dies s'allarguen i t'entren dubtes existencials ( és que a mi la calor se'm puja al cap); llavors sí, pots dir que ha arribat la primavera. I com m'agrada! (això perquè no sóc al·lèrgica)

La gent se'n riu; per exemple, ma germana diu que sóc una flipada. Però després de molts anys estudiant aquest fenomen, he arribat a la conclusió que, efectivament, la meva felicitat és proporcional a les hores de llum que té el dia. Així que va in crescendo.

Però la primavera té un inconvenient, i bastant gran. Les ganes de tancar-se a la biblioteca són, per contra, inversament proporcionals a les hores de llum i al bon temps; per tocar la pera.

Bé, res és perfecte, així que superarem sense massa problemes aquest inconvenient i, al ritme de Manel, exprimirem al màxim aquests mesets. Ens anirem traient la roba a poc a poc (no cal llegir-ho amb veu sensual) i deixant que la sang se'ns alteri. Benvinguda, Primavera.

P.D. I ja posats a donar la benvinguda... una menció molt especial a la petita Ciara, una lluitadora nata, com la seva mare i les seves germanes :)

Pallassos, pirates i superherois.

Petits i no tan petits han sortit al carrer aquests dies (maleïnt el fred que, cada any, impedeix lluïr al 100% les disfresses) vestits de tot, menys d'ells mateixos.

He vist pallassos, pirates, superherois, princeses, hawaians i vaquers (que s'enduen el premi a disfresses més explotades de la història, entre d'altres). Però també he vist creacions dignes d'un (o més d'un) aplaudiment. Només diré que em vaig enamorar d'una gallineta amb ou inclòs o d'una cullera de sopa de metre i mig.

Aquest és el carnestoltes diürn, el dels petits, que porten un mes fabricant la disfressa a l'escola entre cartolines de colors i tisores de punta rodona.

Però no és l'únic, ni molt menys. Després arriba el nocturn, el dels "grans". Un cap de setmana de festa non-stop on la gran majoria de disfresses poden acabar amb la paraula "putilla", com molt bé explica un capítol d'una gran série; i que consti que no només em refereixo a les disfresses femenines. Sí sí, és dels pocs dies de l'any en que els homes es poden posar vestit, pintar-se i posar-se talons sense que la gent al·lucini (i és el somni de molts d'ells, pel que sembla).

Hi ha gent que s'indigna, n'hi ha que tenen vergonya (paraula inexistent en el vocabulari "carnavalero"), n'hi ha que pensen que és estúpid. Però... no és molt millor riure? Riure d'un mateix i dels altres, deixar volar la imaginació com els més petits i, sobretot, fer el poca-solta, a més no poder, que d'això es tracta.

Canviar per un dia el bàsquet per l'aeròbic (aparentment).

Vint vint-i-vuits.

Fa dies que ho parlàvem: "òstia, dintre de res ja en fas 20... 20!!", " sí sí, flipa" (les nostres converses sempre tan intel·lectuals). I avui és el dia.

Espero que hagis tingut regals, pastís, petons, felicitacions a centenars, estirades d'orelles (sino no pateixis, que demà ja te les faig jo encantada), abraçades i tot el que fa diferent els dies d'aniversari; però jo no vull ser menys i afegeixo això:

8 anys juntes són molt de temps (som una del les parelles més estables que conec!!) i el veure'ns tan sovint fa que només ens diguem "coses maques" pocs dies a l'any. I crec que avui és un dia perfecte per fer-ho, pringui. Si m'ho permets, clar.

Fes el que vulguis, ves on vulguis, , parla amb qui vulguis, juga amb qui vulguis, enfada't amb qui vulguis, riu-te de/amb qui vulguis, plora per qui vulguis, estima a qui vulguis.

Només poso una petiiiita condició: deixa'm estar al teu costat, de tant en tant, per fer, anar, parlar, jugar, enfadar-me, riure'm i plorar amb tu. Això voldrà dir que et tindré aprop encara que passin els segons (no dic anys per no fer-ho tant melodramàtic), ; perquè collons Carla, ja formes part de mi!

Uff crec que estic espessa i no sé si he aconseguit dir el que volia dir... espero que tu estiguis més inspirada i ho entenguis... per si de cas, què coi, t'ho faré més fàcil: que t'estimo molt i que m'encanta que ens fem grans juntes, ale!

:) http://www.youtube.com/watch?v=HdakJQth7Sw

"que demani un desig, que demani un desig!"

"Allá donde se cruzan los caminos..."

... donde el mar no se puede concebir,

donde regresa siempre el fugitivo,

pongamos que hablo de Madrid."

3 dies com aquests es mereixen com a mínim (molt mínim) una entradeta al blog. I elles se'n mereixen més d'una, però de moment espero que es conformin amb això.

Definitivament, ha sigut la millor manera de passar les nostres mini-vacances. Encara que l'opció "quedar-me a casa dormint i no fent RES" fós atractiva... Sort que vaig vèncer la mandra.

Perdre'ns per la ciutat on els ocells van al psiquiatra i veure Art a dosis industrials i apalancar-nos al parque del Retiro i esperar que algun grupet de pallusses caiguessin a l'aigua i menjar el "mejor bocata de calamares de Madrid" assegudes a l'herba i mirar la Puerta de Alcalá tal com diu la cançó i pensar en bogeries que fariem per amor i decidir que la Diagonal és més maca que la Castellana i emprenyar-nos perquè hi ha monuments que s'amaguen en estacions i descobrir que les famoses també suen i intentar-nos classificar quan som inclassificables i... i un llarg etcètera de moments que hem viscut entre trens-flaix i una ciutat, que sí, té màgia, però no és comparable amb Barcelona.

Ara que ja heu agafat aire després del paràgraf anterior, només dir-vos que el mèrit no és només del destí; el mèrit és de les 5 guapes, llestes, líders, segones líders, pupes i etiquetes vàries que m'han acompanyat. Gràcies :)

Dos de les cuques que "recordaran las tardes de invierno por Madrid" (jo ho faré, segur)

Ciao, bella.

("Adéu, bonica", pels que no vulguin entendre l'italià.)

La petita més gran de Sant Just i mimada del sènior se'n va. Però que no cunda el pánico, no és un adéu per sempre, ni molt menys.

Dimarts no vaig (vam) tenir temps de dir-te més que un trist: "molta sort, un petó i ale". I crec que no seria just conformar-me amb això.

M'he posat a pensar (malo) i he arribat a la conclusió que... ja no serem un equip fashion!! Qui tindrà els nassos de posar-se els pantalons tant curtets com ella i anar marcant tendències?! I qui portarà les ungles de colors impossibles (amb permís de la Cris)?! I aquest accent "santjustenc" tant fantàstic de la mort?!

Us enganyaria si us digués que només trobaré a faltar això... també trobaré (-em) a faltar el teu talent, cabrona. Aquesta capacitat per donar-li més canya que ningú i fer millors a les teves companyes. Les teves ganes per aprendre. Les ànsies per anar a córrer fora quan fa un fred de nassos i fer l'última pujada en sprint.

Et trobaré a faltar a tu. Tota sencera.

I ara tocaria el moment "aprofita l'oportunitat", "aprèn molt", "segueix a tope amb els estudis" ( ¬¬ més et val) i blablabla... però és evident que ho faràs. O sigui, que per portar la contrària jo prefereixo un: "passa-t'ho infinitament bé jugant a bàsquet".

Ah, i saps que, pel que sigui (si no són tan simpàtiques o molonguis com nosaltres o qualsevol altra cosa), aquí sempre tindràs un lloc, crack.

Sort, cata-crack.

A contracorrent.

Sempre aquestes ganes de ser diferents... Així que quan tothom ja està de vacances o està a puntet d'acabar, nosaltres comencem. Som salmons.

No m'agrada parlar d'exàmens, o almenys no més del necessari.

Prefereixo parlar d'un EQUIP amb majúscules, de ser 5 a casa una altra vegada i per més de 10 dies, d'un fred que pela; d'entrar a la biblioteca i anar saludant antics companys del cole; d'unes braves al solet amb les pallusses de sempre; de passar una tarda xerrant sobre tot i res i menjant napolitanes; de treure infinits pèls blancs del meu abric negre, ja que era irresistible per a fer-s'hi una supermigdiada gatuna... i d'altres mils de coses que em passen i que no, no són exàmens, no són 1001 hores d'estudi, però que tenen el mateix (o molt més) dret a ser explicades.

Feu-me un favor estudiants de medicina: menys queixar-se, perquè això ho hem escollit nosaltres. I més pensar en altres coses de tant en tant, que tampoc cal saturar-se i montar un drama.

Un fredquepela (perquè després l'estona ens digui que aquí no tenim neu...)