O com explicar la mort del (bes)avi a una nena de 2 anys i mig.
Ja no et veurem més però et recordaré recollint-nos al cole, sent l'avi més alt amb diferència, i escoltant estoicament durant tot el camí de tornada les cançons que havíem après. Vigilant-nos sota el toldo a Calafell, sempre atent, però confiant en que els grans cuidàvem dels més petits. Traient aquell feix de bitllets de la butxaca de la camisa, que ens feia gràcia i sorprenia a parts iguals. Assegut a la terrassa de nit, mirant el mar, i explicant mil històries. Llegint la Vanguàrdia cada matí. Escollint sempre els millors préssecs. Veient el Barça de futbol, ja fos el B, el juvenil o, últimament, el femení. Explicant-nos com les noies et treien a ballar a les festes majors, o en aquell creuer, amb un punt de vergonya i un d'orgull. Compartint un gelat de coco amb la iaia. Comprant-nos la mona i la figura de xocolata que més ens agradés a Calaf. Amb el teu pànic desmesurat als metges, quan en tens la família plena. Sopant pa amb tomàquet i pernil, sempre del bo. Carregant garrafes com si no existissin els carros de la compra. Fent una xocolata amb xurros al Corte Inglés pel pont del desembre. Utilitzant paraules com borinot, vestruç o romàtic. Preocupat sempre en no molestar, en no fer nosa, com si això fos possible.
T'enyorarem tant
Ja no veurem més a l'avi, però com diu l'Àgata "potser ha vingut i no l'hem vist"; i una mica de raó té, per mi sempre hi seràs.
