Pre-cap d'any

Només per com se li ha il·luminat la cara al explicar a tothom que "sus nietos" l'han portat al sintrom, al fisio i l'han passejat (superant els límits de velocitat permesos per a les cadires de rodes); només per això, ja no em molesta haver recorregut els quasi 500km que ens separen. A més, si li afegim el moment Contador, les seves crítiques gratuïtes a qualsevol cosa/persona, els pinchos del Laurel i veure que l'abuelo torna a ser a casa (amb uns quilets menys de panxa), llavors no és que no em molesti, sinó que no em perdonaria haver-me quedat a Barcelona i perdre-m'ho.

S'acosta perillosament el gener: aquest meravellós mes de l'any que  inclou tot el tema de replantejar-me la meva vida (tema que no és exclusiu d'aquest mes, però aquestes dates són més universals i la gent no et mira amb cara estranya si ho fas). També és sinònim d'exàmens finals i de moltes hores de biblioteca; una delícia. Si li sumes el fred, el resultat són uns dies durant els quals em surt fum del cap i són benvingudes totes les distraccions del món. Però no començaré abans d'hora, que encara estem a desembre (i l'ambient càlid Nadal no ha marxat)!

Però ara em centro ja en la festa pre-cap d'any d'aquesta nit. Sí, nosaltres som així, aquesta nit no hi haurà qui ens pari. Que encara no tenim la pressió aquella "d'any nou, vida nova", res de propòsits impossibles (ni dels possibles tampoc); avui només hi ha lloc per l'aquí i l'ara i, amb elles al costat, puc assegurar  que serà una gran nit (i llaaaarga).

ser com el vi

- Que a casa els Sainz tot sigui un drama

+ El bon bàsquet i el caràcter de les notanpetites-cracks

Carta als Reis/Pare Noel

Estimats Reis Mags, Pare Noel, qui sigui que em llegeixi,

Com el Nadal es va apropant a velocitat d'infart i tinc moltes coses al cap per demanar-vos, he pensat que millor us ho deixo ja per escrit i aneu fent el que podeu.

Fa anys que no us escric una carta, però de petita no em fallàveu, així que espero que aquest any (encara que ja sigui grandeta) no sigueu menys.

Que si he sigut bona aquest any? "Bona" no sé... he estimat amb força però també he fet mal a gent que m'estimava. He près decisions, algunes més difícils que altres. He pensat molt i gens.  He crescut, això sí (no d'alçada, tranquils, l'època de demanar pantalons per evitar anar ensenyant els mitjons ja s'ha acabat). Així que si em porteu carbó ho acceptaré sense queixar-me gaire, però, de fet, avui no volia demanar per a mi.

No pretenc ser molt ambiciosa. Sé que demanar la pau al món (en plan Miss), que ningú passi fam, la igualtat entre sexes i un infinit etcètera que se m'acudeix és poc viable. Intentaré canviar el meu voltant, als que tinc aprop, que per Nadal és el que toca.

Començo: que el genoll del pollito aguanti fins que sigui un vellet rondinaire; que el cor de la iaia sigui fort per suportar l'operació; molt d'amor per les meves 5 constants (del que endolça i dóna força); una mica (més) de sort per a la pringui, encara que no la necessiti; per a la meva petita, passió (ella n'irradia, n'ha de rebre una mica); fil i agulla per a la futura cirugiana amant de les neules; que l'Alfred no caigui a la mala vida, que es mereix la millor de totes; que les petites cracks segueixin vivint el bàsquet i puguem ensenyar-lis alguna cosa;  ganes de seguir treballant i gaudint d'aquest esport que ens uneix per a les de la pell vermella; paciència pels que m'aguanten cada dia, que segur que necessiten una dosi extra... i podria seguir, però ja no esteu atents. Sobretot amor. Amor  i salut, que són una mica el mateix.

I per mi... per mi res. Temps, per curar ferides i fer-ne de noves, que d'això es tracta.

Moltes gràcies per llegir-vos-ho i si es cumplís... mai més gosaria posar en dubte la vostra existència, ho prometo.

Ali

Ni una mare dentista pot amb el Nadal

+ El que reflexa la Marató

- Que encara estiguem tan lluny de la solució

Zzz...

Creia que era impossible superar-me però estava equivocada: aquest pont he passat més hores dormint que desperta; i com si no fós suficient, avui tampoc m'he pogut aixecar.

La veritat és que no m'he proposat fer cap rècord encara que ho sembli, simplement... tinc son. O no tinc ganes de sortir del llit. O les dues coses.

Però ja n'hi ha prou, hauré de tancar amb pany i clau la marmota que porto dins (almenys fins Nadal), perquè no vull perdre més dies d'aquesta manera.

Pels que em coneixeu sabreu que no és un tema nou, a casa tenen diverses teories sobre aquests atacs d'horitzontalitat. S'han discutit baixades de pressió, cansament acumulat, canvis de temps, ganes de somiar, la mosca tsé-tsé o simplement que sóc rareta; però encara no hem trobat la resposta i el més probable és que mai ho fem.

El que sabem del cert és que és passatger, que normalment dura unes 24hores (aquest ha sigut un cas excepcional, potser perquè el cor tampoc ajudava) i que demà ja estaré fresca com una rosa. Que a més m'espera un migdia amb les futures metgesses visualitzant possibles destins; que nosaltres anem un pas endavant i, abans de pensar en els exàmens, pensem en el viatge de després, já.

Compte enrere pel fum-fum-fum

+ Que tot i la distància la segueixi sentint tan aprop

- Amagar-me

Blablabla

"- ¿No odias eso?
- ¿No odio qué?
- Los silencios incómodos. ¿Por qué tenemos que hablar de gilipolleces para sentirnos cómodos?
- No sé. Es una buena pregunta.
- Así es como sabes que encontraste a alguien especial. Cuando te puedes callar un jodido minuto y estar cómodo en silencio."

Quan la gent no sap de què parlar però necessita fer-ho per evitar el silenci té tendència a comentar el temps: que si quina rasca, que si quina calda, que si ja era hora que plogués. 

Així que...ja és oficial: fot fred! El dolor a les mans al rebre la pilota, les galtes vermelles i el dansar per casa amb la bata peludeta ho confirmen. 

Com a fredolica professional ja m'estic preparant per a la guerra: he rescatat els polars i les bufandes (verdes, com és tradició) del fons de l'armari. I que consti que ho sé, que a Barcelona no fa fred blablabla, d'acord, però jo tinc la pell molt fina (ara més que mai) i em nego a tenir tremolines.

(tot sigui per no quedar-me en silenci, que no porto gaire bé això d'estar emprenyada amb mi mateixa)

Ah, i als matins he canviat l'aire per la sang, pulmons per cors; cors que van per lliure, que no poden més, que claudiquen... ells sí, però no els seus propietaris, que segueixen lluitant.

+ Les últimes castanyes

- La gent que posa l'arbre de Nadal abans de Santa Llúcia

Pollastres motivats 2

Va haver-hi una primera part i, sorprenentment, després d'una setmana amb unes agulletes invalidants,  hem fet la segona. 

Els pollastres hem tornat a sortir vestits de curt i amb la motivació pels aires a conquerir la Diagonal, encara que haguem de morir en l'intent. Desafiant a genolls, a cames que a no són les que eren i molta tonteria.

I aquí estem, satisfets amb la feina. Aconseguint que la gent es giri a mirar-nos amb curiositat quan saltem als bancs, posem a prova el nostre equilibri o quan es demostra que el pollito és molt més ràpid que jo, encara que em doni avantatge i freni una mica per no enfonsar-me en la misèria.

Per sobre de tot espero que tanta motivació serveixi, que no només sigui un bon moment de germans (que també). Espero que el puto genoll respongui i que el pugui veure jugar una altra vegada, perquè ningú al món en té més ganes ni ha treballat més per aconseguir-ho. I jo... ja va passar el dia de l'autocompassió i el "no sirvo pa' ná"; ara toca anar cap amunt. Almenys ho intentaré, que ja m'he rendit mass vegades.

"... then you'll be successful"

- Que a les botigues ja sigui Nadal

+ Mirar l'agenda per planejar viatges

A gust entre cirurgians

Els estudiants de medicina sempre estem al mig. Sempre. És igual que intentis no molestar, ho faràs. Però ara que ja ho hem assumit... li fotem morro. Estem al mig, molestem, sí, però volem veure, tocar, olorar, preguntar i tocar altra vegada; vaja, que volem aprendre. O sigui, que seguirem al mig, ho sento.

Però no em queixo, la veritat és que aquests dies els cirurgians toràcics ens han cuidat; i tot i que a estones perdem el temps o em sento inútil, després et toca agafar la mà a algú, anar-hi a parlar una estona o veure en directe un pulmó i un cor en acció i penso que... val la pena.

Ha sigut una setmaneta més que dura: per son, falta d'hores i molta feina a fer però ara mateix (val, cal aclarir que ara estic optimista perquè acabo de dormir una migdiadeta i se m'ha passat una mica la sensació de "no doy para más") en firmaria més d'aquestes, de tant en tant; són el millor remei per no menjar-me el cap i posar-me nerviosa.

Fins aquí, prou queixes. Ja és cap de setmana i per variar estarà ple de bàsquet i estudi, i a més penso somiar moltes més hores. A recuperar forces, que les necessitaré.

droga dura

- Morir congelada a quiròfan

+ Converses a 6 bandes sobre els nostres dubtes existencials i preocupacions (amoroses, bàsicament, que som així de sensiblones)

21

Dolç. Així definiria el meu 21è aniversari.

Va començar amb un sopar siri-indi amb les futures doctores (doctores, que no cuineres; o que li expliquin al pudding d'ositos amb vodka), per adonar-me que cada vegada estan més aprop i que no vull que marxin.

El matí següent va sonar el despertador massa d'hora per anar a Terrassa i em va envaïr el llit per donar-me una gran abraçada (de mama només n'hi ha una). Així ni la pluja va poder espatllar-me el matí!

Després de rebre els consells i acomiadar-me dels psiquiatres més molons, ferrocarril i corrents cap a casa la iaia a posar-nos les botes; que ja és època de rovellons i que no falti el pastís de xocolata personalitzat. Més dolçor. I els pollitos que aprofiten per recordar-me que no s'han oblidat de mi  i que matarán montruos por mi (ah, i que seré invencible amb les malles miraculoses, no em pararà ningú).

A més, vídeos que m'estoven, trucades de conversa unilateral perquè estan sords , fotos de les que no fallen desde... buf, desde sempre; felicitacions llargues, curtes, que vénen de molt lluny però que sento tan aprop, abraçades. I només era migdia.

Em van assaltar amb més xocolata (com em coneixen) després de la nostra tarda de classes apassionants i jo ja no sabia com donar les gràcies, simplement no en sé.

I cap a Cornellà on m'esperava la sorpresa de les "petites" cracks amb cançó inclosa i petons i espelmeta. Les grans tampoc es van quedar curtes amb una superactuació desde la grada. Xocolata i caramels per a totes.

Diguin el que diguin, celebrar que em faig gran (o vella) és dolç. Dolcíssim. I no és per la xocolata.

Felicitat (s)

- Una altra cana traïdora

+ Les que no criden però empenyen (aquí, allà, ahir, avui i sempre)

Que el ritmo no pare!

Vam marxar 3 dies al sud. No perquè hi tinguem familia, que és el que tothom pregunta quan dius que marxes a Córdoba pel pont, ni per poder veure després el nord; simplement perquè no hi havia ofertes sucoses per anar a Budapest. Però eh, ha superat les expectatives (que val, no ho negaré, no eren moltes).

Ens vam plantar a Córdoba en 4 horetes i mitja, pim pam; i després d'al·lucinar amb les magnífiques traduccions a l'anglès i al francès (o alguna llengua similar) de les normes dels apartaments i aconseguir entendre a la recepcionista, els tres pollastres vam ocupar el nostre mini-apartament. I ale, el plegatín per l'Ali, que és la més petitona.

Que si la mezquita i fotos jugant amb la velocitat d'obturació; que si agafar el camí contrari per anar a l'Alcázar; que si menjar el mateix durant 4 àpats seguits: japuta, berenjenas a la miel i tapes vàries; que si fer-nos fotos fent l'idiota; que si descobrir que és la ciutat amb més casaments per metre quadrat.

En fi, fer família, menjar bé i trobar-nos taxistes simpàtics que adoren els catalans ("¿por qué criticas a los catalanes? ¿conoces alguno? no, pues te callas") i que de pas dónen més volta de la que toca.

                                                                          

Ha passat només una setmana i ja em queda lluny. Dies de ritme frenètic però contenta; ja tinc ganes de passar una altra setmana entre els que viuen en un altre món, sense oblidar que els malalts som nosaltres.

- Que fagi calor asquerosa de quasi-novembre
+ Anar recordant a poc a poc com es bota la pilota

És hora de tornar?

Sé que aniré de cul; ja he hagut de sentir la bronca a casa de "no pots fer-ho tot, has d'estudiaaaar, tant bàsquet no!". I sé que tenen raó, sé que dormiria poc i que passaria moltes hores a Can Carbonell però... és el que necessito ara mateix. M'ho estan demanant a crits el meu cos, el meu cap i el meu cor. I costa ignorar-los, criden molt fort.

De moment a poc a poc, a entrenar (ofegant-me al fer un sprint, però almenys res de marejos, que ja sóc gran) i amb el pont al mig per reflexionar-hi una mica més desde terres cordobesas. Però després... com si ho veigués: deixaré de fer-me la retirada.

Maig 2011, últim partit de groc-i-blau

- Que em piqui la mosca tse-tse cada X mesos

+ Siusplau, que el cirurgià tingui raó i no torni a estar trencat (perquè ell ha treballat més que ningú i el vull veure jugar una altra vegada)

Festa major

Todos los raros fuimos al concierto per començar a acomiadar l'estiu. Tenint clar que los días sin ti serán precipicios (no hay manera humana de escapar) i cridant a ple pulmó que no serás capaz de odiarme (com si per dir-ho més fort fós més veritat). Somiant amb un reencuentro inesperado en noche azul, perquè, encara que intenti refugiar-me en altres, te has convertido en mi nación.

Sort que no vaig oblidar que era festa major (amb l'ajuda de la que viu els concerts) i vam cridar que si saldremos de ésta! I que, què coi, no bailamos tan mal, son los demás los que no saben! 

Per resumir-ho: va ser... fantástico parapaparapara (i així unes 10 vegades, fins a quedar-nos sense veu).

També va haver-hi temps per focs a la platja, per cobrir la meva ànsia d'aglomeracions per tot l'any, per fer el panoli al Fòrum, per assaborir la fabulosa vaga de metro a les 5 del matí i per rematar-ho amb el piromusical més rumbero que mai. Que, ara sí, l'estiu s'ha acabat i toca anar mentalitzant-se.

Soy un ser divino, ¡ven a adorarme! (motivació màxima)

- Que tot em parli amb el teu nom

+ Començar amb una victòria, encara que es pensin que el vermell i el gris no els hi queda bé

18 deusdesetembre

"I encara recordo quan eres petit... que el panyal t'arribava fins l'aixella i en sortien dues potetes esmirriades..." Però ara sí, ja és major d'edat encara que a la mama se li faci estrany. És a dir, pot seguir fent tot el que feia fins ara però legalment. A més, comença el "fenomen dels 18", aquella acceleració imperceptible del temps que comença just quan arribes a aquesta edat i que fa que els anys passin volant.

Només puc dir-te que aprofitis cada moment, perquè quasi ni te n'adonaràs i ja seràs un senior veterano!

Felicitats, pollito!

sigues imparable.



- Estar perdent la meva capacitat de dormir un nombre infinit d'hores
+ Practicar el meu anglès rovellat (complementant-lo amb mímica, si cal)
  

" ja no t'estimo "

I m'ho vaig repetint, com un mantra. No tornarà, no tornarà, no tornarà... fica-t'ho al cap ja, tros d'ase. Però res, no hi ha manera. I mira que és clar i contundent! Que això ja no és ser tossuda, és ser idiota. Res.

Tornem al puc viure sense tu però no vull, fins que me n'adoni que el que jo vulgui no importa massa. 

Però aquesta nit... aquesta nit deixaré de fer-me la vella i anirem a ballar.

Què dieu? Que Costa està mig buit o ple de yogurins? La veritat és que m'és bastant igual. Vull ballar i riure. I girar i riure i ballar (o el que sigui que faig al ritme de la música) i tornar a passar una nit desperta amb les personetes que em coneixen com ningú. I seguiré repetint-me: no tornarà, no tornarà, no tornarà... a estimar-te, pallussa, ves-ho assimilant. I durant unes hores em semblarà que ho he superat, però el matí de diumenge es riurà de mi. 

Míranos, no bailamos tan mal, son los demás los que no saben

- Les lesions que tornen

+ Els dinars pre-rutina vora el mar

Expresión escrita 16/05/01

Inventa una historia con las palabras: "castillo", "dinero", "se marcharon", "dragón" y "volaban".

"Hace siglos y siglos en un país un poca extraño vivían unos personajes muy extraños. Su rey y su reina, que tenían un castillo de plata y rubíes preciosos tenían mucho dinero. La reina era muy presumida y se gastaba todo el dinero en vestidos, perfumes, cremas y siempre quería estar lo más guapa posible. Pero un día se quedaron sin dinero y no podían pagar a sus criados, y el pueblo los echó. Un día lluvioso se marcharon. Se encontraron una cueva y pensaron que era un buen sitio para pasar la noche, pero oyeron un ruido espantoso. Muy poco a poco se acercaron, y no sabes lo que vieron, un dragón llorando porque su mujer lo había dejado. El rey dijo:

- ¿Cómo te llamas?

- Llorón, ¿y tú?

- Pepe Cakatuas, ¿nos puedes ayudar?

- Si, si me enseñas a volar.

- De acuerdo, a ver que sabes hacer.

- Nada, sólo llorar, comer y llorar.

El dragón se volvió a poner a llorar, era un llorica. Los reyes no sabían cómo enseñarle a volar, pero entonces la reina dice:

- ¿Y porque quieres volar si puedes correr? Y además no tienes alas.

El dragón vio que tenía razón y se puso a llorar, pero de emoción. Y dijo:

- Vamos volando pero con las piernas a vuestra casa.

Los llevó a casa y se convirtieron en veterinarios y psiquiatras de animales.

Y como dice Pepín, este cuento llegó a su fin."

L'altre dia  vam estar remenant àlbums de l'escola i vam desenterrar perles com aquesta. Feia temps que no plorava del riure (també s'ha de dir que quan als germans Sainz  els hi entra el riure tonto... costa frenar-los). 

Però, ben mirat, el que escribia quan tenia 9 anyets i el que escric ara... no ha variat gaire! Personatges que s'equivoquen, revoltes, la recerca de la complicitat del lector, protagonistes entranyables i girs sobtats. Vaja, com ara més o menys.

                                                                                             

No fa pas tant

- No haver demanat un desig a la tortugueta de darrera la catedral fins avui

+ Que siguin lleones

No pareu el món

Els 4 fantàstics, després de conquerir l'illa plena d'alemanys i Spars, ja són a casa. Però no han tornat amb les mans buides: s'han endut un munt de carícies d'aigua cristal·lina, una dosi de ron en sang, molta música folklòrica i una mica de color. Ha sigut un bon viatge, tots coincideixen (ni la calor asfixiant l'ha pogut espatllar, i mira que ho ha intentat). 

Ah, i han après què és la vida, segons el jefe de la manada (i espero que tingui raó): bona música en directe davant del mar espatarrats en un sofà i amb un mojito a la mà. 

No m'importaria, la veritat, però només de tant en tant. Que jo prefereixo el ritme frenètic, el no tenir temps per res, el córrer amunt i avall i queixar-me per després parar un moment i... ara sí, pau.

Però ara ja està. Prou de voltar, Barcelona (i rodalies) ens segresta fins... no sé, una bona temporada.

estim(b)ar-nos.

Objectiu d'aquests dies tontos de setembre: tenir el cap ben ocupat; que si bàsquet, que si estudiar, que si coca-coles que dec, que si fer neteja, que si celebrar la majoria d'edat del "petitó" de la casa, que si mimar al gatet... el que sigui, tot. Que, com una fidel lectora del blog i amiga  m'ha dit, per aprendre i créixer t'has d'equivocar. I jo m'equivoco molt. I això de créixer i aprendre...ningú ha dit que sigui fàcil. Puc, puc.

- Rendir-me

+ Els nous projectes

Encara és agost

Ja s'han acabat les dues setmanetes de rigor a Olopte, un any més. I acabar amb un mojito amb vistes al poble i al dàlmata amb la pressió intracraneal massa elevada mentre ens imaginem com estarem d'aquí 4 o 5 anys... sí, aquesta és una de les sopreses a les que em referia. Com pretenen que després decidim el preu?La menta fresquíssima i les reflexions profundes ens atonten.

Han sigut uns grans dies de calma, piscina, lectura (recuperant tot el temps perdut), olimpiades a totes hores, excursions minses, el Chencho llepant-nos les cames, amics i companys de partides de cartes, converses sobre l'amor amb la Laureta, nens rossos kamikazes amb bicicleta/patinet, la meiga del poble que et treu el mal d'esquena amb un conjur, de sentir-nos amb bones sensacions durant la carrera contínua i acabar a l'sprint i... deixaré d'intentar resumir-ho, perquè no puc. Amb el grans dies ja queda prou clar.

I ara a treure la catifa de pèls blancs que cobreix tot el parquet (conseqüència de deixar el Fèlix sol dues setmanes), tornar a fer maletes i cap a Mallorca; per acabar de rematar les vacances. Que a la tornada ja m'espera la pretemporada (tot i que per primera vegada no seré jo la que corre) i la "vuelta al cole".

"Cheeeeeencho"

- La calor enganxifosa (i la seca també)

+ La pell de gallina al sortir de la piscina

S'ha acabat

"per favor, sigues feliç"

- Fer mal al que més m'estimava

+ Comprovar que elles sempre són allà

curant-nos les ferides

Feixuc i mandrós

Paradinha a la ciutat comtal abans del meu exili a terres ceretanes. Ara ja sí, amb els de casa, amb ganes de pau, de silenci, d'intentar (el pollito ho canviarà per un "aconseguir") posar-nos en forma, de jugar a cartes a la fresca i mil i un rituals més de cada estiu; que fins i tot de vacances necessito una rutina, per estar més tranquila.

Ara bé, aquesta rutina cada any incorpora petites sorpreses/novetats (com la possible visita de la petita metgessa, o excursions nivell extra-fàcil noves, o... jo què sé, que per alguna cosa són sorpreses) per fer que cada agost sigui únic.

I espero que també em curi una mica; que els silencis incòmodes em posen malalta, i més els que envolten a   algú que ho ha sigut tot aquests últims mesos i que ara sento tan lluny.

En fi, Olopte, ja venim.

- "No"
+ L'agost

Vital i engantxós.

Lectura i calor

¿De dónde sacar tiempo para leer? Desde el momento que se plantea el problema del tiempo para leer es que no se tienen ganas. Nadie jamás tiene tiempo para leer, la vida es un obstáculo permanente en la lectura. El tiempo para leer es siempre tiempo robado (al igual que el tiempo para escribir, o el tiempo para amar). El tiempo para leer, al igual que el tiempo para amar, dilata el tiempo para vivir. ¿Quién tiene tiempo para enamorarse? La lectura es como el amor, una manera de ser. El problema es si me regalo o no la dicha de ser lector.

D. Pennac

Ara en tinc ganes, i moltes. I tinc una pila de llibres que m'espera (s'han anat acumulant) i no penso fallar.

Cada cop que en començo algun recordo perquè m'agrada tant. Amb només 20 anys he viscut ja un munt de vides.

Ah, i som 28 de juny. Que no se m'oblidi recordar-li a la rossa que em diu entenimentada que els 21 li sentaran de meravella, que me l'estimo igual o més cada any que passem juntes (encara que anem dosificant les trobades) i que l'any que ve, que serà la seva aventura particular, la vindré a molestar algun dia... serà que no puc (i no vull) viure sense ella i els seus comentaris sarcàstics, les seves queixes i... tota ella, que és de les poques que fa taaaants anys que em suporta.

  Felicitats, Laura! 

- La calor engantxifosa

+ Confirmar les meves sospites (el pollito és el germà crack)

Pre-estiu

He passat un Sant Joan per recordar, i mira que jo i els petards mai ens hem portat massa bé (deixem-ho en que no ens hem portat). No em reconec, vaig tirar dos cohets! I tot és culpa seva, del barbut amb ullets de yonki que menja coca ferotgement. 

Va ser un cap de setmana de quasi-morir deshidratats al cotxe, del primer bany al mar, 60 tocs a les pales (deixant-nos-hi la pell), migdiades, coca, foc i orxata per acabar. Ah, i molts petons.

Siguem realistes, suposo que també va ajudar estar de vacances. Però d'aquelles absolutes, res de tenir aquell sentiment de culpabilitat de "hauria d'estar estudiant...". No, res, vacances pures. 

El que està clar és que ha sigut un preludi d'un estiu memorable (o això em diu la bola de cristall, i últimament no em falla).

(Apunt del dia: Avui he tirat taaaantes coses que m'espanta. Tots els apunts de dos anys de batxillerat, que no eren pocs; agendes del cole, dibuixos, papers inútils que tinc tendència a guardar i encara no sé perquè... buf, he fet net i l'habitació ho agraeix. Ara ja sóc una mica menys caòtica... doneu-me uns mesos i la torno a omplir)

Remei contra la calor: dormir sota els llençols.

- La gent que va a tirar petards amb xancletes

+ Ser semi-metgessa, així, en un obrir i tancar d'ulls

Histèria pre-sele

Demà és el dia. El dia en que els que ja han dit adéu a l'escola s'enfrontaran a l'examen més important de les seves vides... (musiqueta inquietant pre-assassinat)

Sí, home! Només és un tràmit, la feina ja l'han fet durant aquests dos anys de batxillerat, que déu ni do. Toca un dia de nervis i dos més de "ah, doncs no n'hi havia per tant" i ala, l'estiu més llarg de les seves vides (i de bastant desmadre, pel que recordo) i començar la vida d'universitari, que és la millor (per això vaig escollir un grau beeeen llarg).

I un d'ells, dels pre-universitaris histèrics que porten dies ocupen les biblioteques, és el pollito. Sí sí, el petit dels Sainz Comas demostrarà (una altra vegada) que ell val, i molt. Encara que ara estigui una mica acollonit i "ai-que-no-es-passin-amb-l'examen-de-català", sé que farà un unes super-PAUs perque és un crack (i no ho dic perquè sigui el meu germanet, eh).

És més, no només farà unes super-PAUs, sinó que l'any que ve el tindré rondant pel Clínic. I l'ajudaré tant com pugui (tot i que no li caldrà) i tindrem converses-frikis de futurs metges repel·lents que faran fugir a la pollastre gran cap al sofà amb un "coi de metges, quin fàstic".

Força, pollito! 

(que son pocos y cobardes)

- Que tot s'ensorri i els polítics ens enganyin però això sí "a por ellos, oe".

+ Canviar un "sin ti muero" per un "només tu em pots matar"

Go!

Ja els tenim aquí. Sí, demà comença (oficialment, perquè ja fa dies que ha començat) aquesta odiosa època de l'any en que tot al teu voltant et convida a sortir, a robar rajos de sol, a mullar-te i a pensar en què coi vols fer el curs que ve peeeeeero no pots. 

No pots, has de fer un esforç (descomunal) i tancar-te a la biblioteca, si et deixa la marabunta de bojos de l'estudi que es peguen per un lloc decent a l'hora de la migdiada. Això sí, a mi m'agrada fer-ho amb bona companyia i amb esmorzar dolç inclòs, que jo em cuido.

I en res ja haurà passat i ja podré sortir, robar rajos de sol, mullar-me i pensar què coi vull fer l'any que ve. Bé, em conec, i sé que no podré aguantar-me fins a finals de juny i algun dia m'escaparé. Però que això que quedi entre nosaltres.

 "Per vosaltres. -Féu una pausa-. Que sou el nostre demà. - Se li enfosquí el semblant-. Feu-lo millor, collons... Sí, foteu-lo millor."

(I això és el que estem intentant)

Estiu imminent.

- Les aranyes que espatllen concerts

+ Profilaxis "Peppermint fusion" per no quedar-me sense ungles 

Pizzigatos

"Era un gato muy siamés, le llamaban Bala. Urbanita, vago y cortés; y un collar de gala. Un buen día le dio por andar: se largó de su barrio y tardó un año en regresar. 

Tenía el gato novia formal, una angora blanca. Le pidió un abrazo y perdón, estava tan airada...

- ¡Hijo de chucho pequinés, dime dónde has estado! Me tenías aquí a tus pies...

- Estuve en Londres, Buenos Aires, Méjico, me bañé en el Sena y sí, vuelvo con la conclusión que en todos esos cielos brilla igual nuestra luna llena y tú sigues siendo la mejor.

- Hasta que no cambies lo nuestro será ciencia ficción. Hasta que no cambies no dejaré que pases, hoy no. Deja de mirarme, no sé cómo lo haces, por Dios. Pero te mueves bien, lo voy a reconocer...

En amplias avenidas busqué tu felina sombra. Creía verte en cada arcén o dentro de furgonas...

Bala dijo: 

- Ya está bien, ¡basta de arañazos! Sigo estando aquí a tus pies... En Londres, Buenos Aires, Méjico cada pena y aflicción pueden curarse bailando. Tango, una ranchera o un charlestón, todo se olvida bailando. Es como volver a nacer.

- Hasta que no cambies lo nuestro será ciencia ficción. Hasta que no cambies no dejaré que pases, hoy no. Deja de mirarme, no sé cómo lo haces, por Dios. Pero te mueves bien, lo voy a reconocer...

Allí en medio de un tejado, en un cortejo hasta el amanecer la volteó del revés. Y una raspa de pescado fue el teclado del señor Ciempiés. Ella ha caído otra vez.

- Da igual que no cambies, estamos destinados, tú y yo. Da igual que no cambies estamos condenados, tú y yo."

Pizzigatos- Love of Lesbian

Per les cançons que no pots parar de cantar durant tota la tarda i que parlen d'amor, viatges, retorns i el maleït destí (ah, i de gats).

- Entrar al pavelló i ja estar suant, abans de començar a córrer.

+ Despentinar (-me)

1/4 de segle

(Tu t'hi esforces i em fas emprenyar, que si gremlin, que si burricalba. T'agrada riure't de mi recordant el dia que vaig caure dins les escombraries a Calafell i altres episodis de la meva vida que no cal que surtin a la llum; precisament perquè saps que ja desde petita la meva màxima por és que es riguessin de miiiii. A més, li sumes aquesta cara de fàstic que només tu saps fer. Però ni així, ni així ho aconseguiràs. Avui et dedicaré aquestes 4 paraules i mitja, que probablement pensaràs que són una cursilada i no em diràs res, però t'aguantes. Perquè també has fet molt bé de germana gran i em dóna la gana que en quedi constància.)

La més gran dels 3 pollastres avui en fa 25, un quart de segle!!! 

I la tia ha viatjat per casi tota Europa, és enginyera, ja és una experta en iogurts, no ens enyora gens des del seu piset (bé, al Fèlix sí) i està més estupenda que mai. 

Tot i que a casa enyorem una mica els seus comentaris bordes, n'estem més que orgullosos de la chica-danone-independent-dels-pantalons-taronges.

I és en dies com avui quan toca dir el munt que t'estimem (que a casa som secs i ho fem poques vegades a l'any) i que, com que el pollito se n'ha anat de barbacoa, hauràs d'esperar fins demà per tenir el nostre regalet (que no seran uns yolados, tranquila).

Per molts anys, burricalba!

Patxanga multitudinària

Ja enyorava posar-me davant del teclat i explicar-vos alguna història.

La d'avui va de pilotes de colors, d'un solet que m'ha deixat les galtes com la Heidi i d'una bona colla de totes les edats i estils que comparteixen una passió. Una manera flipada de dir que hem invaït una pista de bàsquet aprofitant el primer dia de semi-estiu.

He vist de tot. Entrades de futbol, barrets, placatges, triples, un petitó que ja destaca i els més grans tirant d'experiència. A la que sempre m'acompanya intentant no morir del riure (que gairebé no ho aconsegueix) i imposant el seu ritme xino-xano. Un grupet de nenes histèriques animant, tot i que encara no saben qui és el Jordi. Ah, i als dos germans posant el toc d'espectacle, per variar.

Així s'ha acabat el pont, l'últim descans de veritat abans de començar l'infern de la recta final (sense ànims de passar-me de melodramàtica). 

Han sigut 4 dies d'il·lusionar-nos amb un equip que adora els finals ajustats, de tendresa, de descobrir la biblioteca fantasma, d'un ramet de flors del que fa tantes i tantes coses bé (encara que a vegades ho dubti) i d'escoltar al pollito recitant-me la història d'Espanya de pe a pa.

I aquesta tarda ha sigut la manera ideal per posar el punt i final, i tornar amb les forces renovades i ganes de lluir-m'hi.

"perquè t'agrado", això és amor i la resta tonteries.

- No dormir d'un tirón

+ El somriure tonto

Felicitats, Esther

Porto una bona estona davant de la pantalla i encara no sé què escriure-li al meu àngel de la guarda.

Va, seré coherent i començaré amb un: "per molts anys!!!", que és el que toca.

Ara em fa gràcia que cinc anys enrere escrivíssim aquella nota prometent-nos amistat eterna i un retrobament de les sis, imaginant-nos com seriem als 21 (quan fóssim grans). I no sé si és bo o dolent però... seguim sent les mateixes (bé, més guapes i potser una mica menys flipades... o no) i és que mai haguéssim imaginat que el temps passaria tan però tan ràpid.

Ep, no ens confonguem: ràpid no vol dir poc intens; que n'han passat un munt, de coses!

Tantes que no té sentit que les escrigui aquí, perquè no acabaria i avorriria als meus fidels lectors.

Avui només diré una cosa: has de saber (fes veure que no ho saps) que no has de ser una dona forta 24h al dia dels 365/6 dies de l'any. Que sé que pots, eh, però sempre que te'n cansis aquí estaré. Per riure'ns de tot i tothom, per abraçar-te (encara que tu en sàpigues més), per plorar amb motiu o sense, per viatjar, per fer cafès eterns, pel que necessitis, vaja. Al meu ritme, perquè ja coneixes la meva adorable mania de no mirar mai el telèfon, però arribaré.

Ah, i el més obvi: t'es-ti-mo

- Que, tot i el que cobren, trobin la porteria massa petita

+ Les migdiades dolces dels dimecres

De mama només n'hi ha una

I avui fa anys!

I tot i l'eterna discussió amb la iaia de si va néixer en dimarts o no (que inevitablement surt cada any)... què importa? És la millor mama del món (i no ho dic només perquè sigui la meva) i deixem les supersticions pels pallussos.

Per això, els seus tres pollastres hem volgut endolcir-li aquest bonic dia d'abril, que ningú s'ho mereix més (i val, tots tenim una debilitat per la xocolata... potser l'hem heredat, qui sap).

Felicitat(s), mama!

PD. I no et creguis que només penso en tu quan sona el ja clàssic a casa "ai verge santa del Roser, volem el just per viure bé!"; o quan em renyes per tenir l'habitació tan desendreçada (el meu caos particular); o quan em repeteixes mil vegades les coses abans de deixar-nos sols a casa; o quan fas anys, com avui. No, no.

Més o menys amagada, sempre et tinc al cap (cor), coses de ser part de tu, suposo. Però amb deixar constància d'això uns pocs dies a l'any ja en tenim prou, que sempre ens ha agradat fer-nos les fortes.

50 + 2

- Els marejos "made in ali", que mai desapareixen del tot

+ La combinació de fruita i xocolata negríssima

Sense mona

Han sigut unes vacances en majúscules. Amb caminades per apropar-nos al cel (que amenaçava pluja però per valents nosaltres) i d'altres vora el mar, lluitant contra el vent i fent aquells salts estúpids al mullar-nos els peus que fan t'esquitxis fins als genolls.

Però no us deixeu enganyar, no sóc cap heroïna ni res per l'estil: m'agrada fer cuento.

En resum, evasió elevada a l'enèsima potència, per agafar forces. Que ens esperen dos mesos durillos, que encara ho seran més quan el bon temps es digni a envaïr Barcelona.

Però abans, una cursa per la ciutat que, segons la Vanguardia (on anuncien pluja 350 dies a l'any), serà passada per aigua. On tornarem a pujar a Montjuïc, però ara sense ou de xocolata sorpresa ni petons entre canons (que no camions). No, serà una imatge tirant a patètica de falta d'aire i mal de cames, però en tinc ganes.

Com també tinc ganes de celebrar aniversaris, de Sant Jordi (el de les roses i els llibres, no el que mata zombies), de no perdre del tot al que m'he/ha arribat a estimar tant, de fer plans d'estiu, de robar màgia.

- Caminar a ritme de processó

+ Les cançons que t'alegren els matins grisos i humits

droga casi-estiuenca

1/2

Demà ja és el sopar del "pasoooooo" d'Equador... traducció: gairebé hem fet la meitat del camí. Qui ho diria! M'ha passat el temps volant... suposo que és culpa de les flors que m'acompanyen, i dels companys de pràctiques, i de tenir el cap sempre ocupat, i de queixar-nos de tot a totes hores, no sé. La qüestió és que ja hem arribat fins aquí, ara res ens pot vèncer.

I encara que la gent s'indigni amb mi perquè no sé arreglar nassos trencats ni diagnosticar totes les lesions del club... cada dia sóc una mica més metgessa. Já.

Uf, però ara toca provar-se el vestit, pentinar-se, blablabla. Però si s'ha de fer el paripé, es fa; que l'ocasió s'ho mereix! (tot el que la meva ànima de "tirada" i "poc senyoreta" em permeti)

I seguint amb la llista que tenia oblidada:

- Exàmens de temari infinit que valen una misèria

+ Les vacances imminents

(Ja sé que fa un mes que no escric, i és gravíssim. He passat massa hores mirant enrere, però això ja s'ha acabat)

semi-doctores

I un altre!

Ai Carla, no sé ni què dir-te ja! Suposo que fa tants anys que m'aguantes (9 anys... és possible?!!) que no calen ni paraules, la telepatia funciona millor. Però per si de cas falla també, com el telèfon que em boicoteja, aquí deixo 4 tonterietes (que els 21 només es fan una vegada a la vida).

1) la cançó que no t'he pogut cantar (però que espero que ho hagi fet la rateta-catxonda-cantant): anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys... ( i així fins al "fiuuuu!", confio en la teva imaginació, perquè jo canto fatal)

2) una frase d'una bona amiga: "sigue nadando, sigue nadando", encara que ens fem grans i ens pesi més el cul. Sempre endavant.

3) una abraçada d'osito mimosín de les que fan esfumar tots els maldecaps

4) i per últim, un "gràcies" enorme per haver-me aguantat durant tots aquests anys i per fer-ho els pròxims 10 (almenys)

ah, i que t'estimo, però com ja t'he dit, això no és cap novetat.

Felicitat(s), bonica! :)

ara més que mai

Sol, solet.

Ara ja puc dir-ho: tinc un sistema immunitari a prova de bombes (amb el permís de la Laureta, la immortal).

Si després d'aquest hivern només he agafat un simple refredat... és que sóc més forta del que em pensava! I no serà perquè no he estat temptant a la sort precisament: desde nits veient Barcelona als nostres peus (amb porc senglar inclòs) fins a aquest cap de setmana gèlid (la millor manera d'acabar les vacancetes i començar el nou semestre ambíl·lusió).

I és que aquest cap de setmana es mereix un capítol apart.

Allà on fa tants anys vaig dibuixar un dolmen amb carbonet ara ell m'hi porta i m'ho ensenya tot, amb la il·lusió d'un nen. I jo miro, escolto, em deixo portar i l'aviso ("no ho fagis, que es trencarà") i pam, peu a l'aigua. I pateix per si m'he enfadat, jo només puc riure.

Ja som uns experts en la creació de microclimes i en córrer de puntetes, per estar el mínim temps possible tocant el terra. Sí, som pel·liculeros i ens agrada fer el tonto, és que així és més divertit. A més, hem demostrat que la millor manera de combatre el fred és acurrucar-se al costat d'algú; i si aquest algú t'ha robat el cor millor encara. I per acabar perdo la vergonya i canto, ell riu i tornem cap al món real.

Avui torna a començar la rutina, però poc a poc, per no col·lapsar-me, que canviar el xip de "vacaciones santillana" costa. Som-hi.

I pròximament... la crònica del viatge a Londres, la ciutat sense avis.

Vacances (de veritat)

Això són vacances. Passar tot el matí organitzant un viatge que promet moltíssim, una tarda de cine i palomitas amb la Laureta i, de camí cap a casa, tot i la foscor i el fred dir "aniré a córrer una estona"; i el millor de tot: fer-ho.

I tot això sense sentir el Pepito Grillo amb veu de mama a l'orella dreta dient-me: "hauries d'estar estudiant... què farem amb aquesta nena?". Vacances pures.

Però curtes, es faran molt curtes. Ho he descobert només amb un cop d'ull a l'agenda... falten hores!! ( fins aquí la dosi habitual de queixa)

I res més, London ens espera! Però, mentre no arribi dilluns, ompliré totes les hores amb amics que he tingut abandonats, entrenos als mini-cracks, estrés pre-viatge ("encara no t'has fet la maleta?!"), intentant endreçar la meva habitació caòtica i, sobretot, tenint-lo al cap (al que ara em pensa) i molestant-lo tant com pugui.

Sooooooom-hi!

aquest any també toca fusió, però a Hyde Park.

Pa'lante

És interessant això de tenir cicatrius. Són ideals per explicar històries: de dolor, d'hospitals, de por, però sobretot, històries de superació.

A poc a poc, pollito. Uns dies més de sofà i pèsols congelats i després ja sortiràs a menjar-te el món. Això sí, al ritme de les crosses i cuidant (i fent currar) aquest lligament nou. Que els mesos passen ràpid i, abans del que et penses, ja tornaràs a fer-te el mate.

Això sí, mentrestant tindràs a tot un equip vigilant-te i fent-te costat. I als de casa cuidant-te i recordant-te que no has de córrer. I als amics demanant-te que els hi tornis a explicar la història del teu "despertar" accidentat. I als fisios proposant-te exercicis impossibles (o això et sembla). I, i, i... I tu, com si res, tirant endavant.

trepitja fort, pollo