Fresquiviris d'agost

Fa dos mesos que vaig escriure una llista de "coses a fer" aquí al blog. Demà marxem els 5 fantàstics a descobrir una petita part d'Europa i, per tant, és aquell dia d'histèria materna pre-viatge, d'haver de fer la maleta 24h abans perquè està prohibit apinyar la roba allà dins a "l'últim moment" però... aquí estic, escrivint al blog, posant al límit els seus nervis perquè crec que és hora de fer balanç.

Déu ni do! Tot i haver allargat el juliol a contracor per no haver estudiat prou el meravellós univers de la nefrona, ja sóc estudiant de 6è i l'estiu ha sigut (bé, encara ho és) tendre, fresquet (yuhu) i mmmmmolt tranquil. 

A més, puc posar un tic a més d'un 50% dels objectius i afegir uns 26 moments més (aprox) per recordar, que tela marinera. Per fer-ne un tastet: saltar de pedra en pedra durant casi 5 hores i posar el peu a l'aigua més d'una vegada; esmorzar amb la semi-irlandesa; veure un musical soles al cine, lliures per cantar i criticar i el que faci falta; el mal el cul baixant amb moto des de la Cerdanya; els mojitos casolans insuperables; el silenci al jardí; ser uns cracks (i uns gordis) vivint junts; perdre'ns per les Corts (i perdre'm als teus ulls). I més, i més.

Fer la cabreta.

I tot i així, encara faltaran les dues setmanes d'inici de rutina vermella i de mentalització per començar l'últim curs. Aquestes estaran plenes de feina de la comi i d'apretar al TFG (que ja s'haurà acabat la calma absoluta d'estiu i la pressió m'ajuda) durant els matins i d'ofecs, agulletes i queixes en equip als vespres. M'encanten els dies d'adaptació, quan encara és estiu però s'olora la vuelta al cole, digueu-me friki.

Però abans... tachán! L'aventura hongaresa-austríaca en família ens espera i la gran dels 3 pollitos ja m'ha amenaçat que té 820 fotos disponibles i que quan sents aquell clic... és impossible parar.

Ens veiem a la tornada, que les setmanes pre-uni també inclouen veure les cares a tots als que enyoro i empassar-me, encantadíssima de la vida, les mil històries dels seus viatges (especialment les de les 3 doctoretes que s'han acabat movent pel Nepal como-Pedro-por-su casa i que em deuen fotos, anècdotes i una abraçada com a mínim). Hi haurà temps per tot, com sempre, però encara més aprofitant el munt d'hores de llum del dia i la caloreta de les nits.

- Els aeroports

+ Passar mig estiu als seus braços (que sí, que estàs molt fort)

Coses a fer aquest estiu:

- Petar-ho a la primera festa de medicina de la nostra promoció, per allò de predicar amb l'exemple.

- Fer-me la moderneta al Canet Rock amb esmorzar inclòs. 

- Per una vegada, realment "no fer res". 

- Intentar (no dic aconseguir) canviar de color sense haver de fer la sargantana, que no ho suporto.

- Espatarrar-nos a l'herba de Montjuïc un dimecres a la nit. 

- Fer un recull de cançons superxaxi per no adormir-me ni marejar-me al cotxe, que si canto em distrec (ho sento, ullets verds, és el preu que has de pagar).

- Perdre'ns pels Pirineus.

- Fer alguna excursió que no s'inclogui a la guia: "Excursions fàcils per a iaios i menors de 5 anys".

- Mirar la meitat de la llista de friki-pelis que hem fet (i ja em semblaria molt).

- Dormir la migdiada al jardí vestida cutre i que em vegin tots els veïns.

- Cuinar, sense comptar els espaguetis a la carbonara (algun dia n'hauré d'aprendre...).

- Sortir a voltar i haver de posar-me dos polars, tirant curt.

- Fugir un cap de setmana amb les de sempre (en plan familiar perquè ens fem grans).

- Conquerir Budapest i Viena, els 5, que 30 anys de matrimoni s'han de celebrar. 

- Recuperar la forma a marxes forçades, que tots sabem com m'agrada menjar.

- Començar la pre-temporada i el curs amb les forces renovades.

- 6è... i veure el final del túnel.

Però freeeeeeeena, morena. Que encara queden 19 dies de biblioteca, de ser una esponja i de superar les temptacions estiuenques (no insistiu gaire, si us plau, que sabeu que sóc extremadament fàcil de convèncer). Sort que pensar en aquesta llista, que serà molt més llarga, m'alegra (encara més) la vida.

Canviem mar per muntanya.

PD. No era del tot veritat, podeu seguir insistint una mica... només una mica.

- Que portin 1 mes picant a la paret i no parin ni per dinar

+ Guardar la roba d'hivern

VERMELLES, SEMPRE

Més d'una vegada m'han dit "dona de gel", però avui se m'han escapat les llàgrimes al vestuari. Noto com un nus a la gola i tinc moltes coses a dir, a cadascuna d'elles, als entrenadors (des del que ha mimat a les pívots com ningú fins al que ha fet impossibles per unir-nos encara més), però no crec que trobi les paraules... a veure.

S'acaba una de les millors temporades de la meva vida, que es diu ràpid. I la gent es pensarà que potser hem quedat campiones, que hem guanyat tots els partits o que som tant bones que entrenant poc i suant menys passem per sobre de les rivals. Res més allunyat de la realitat. Hem quedat setenes, ni copes ni fases però ho hem guanyat tot.

Cadascuna ha guanyat un 1 contra 1 contra els seus fantasmes: lesions, falta de confiança, por a fallar, por a no trobar el seu lloc. Hem suat i treballat a cada entrenament com ningú, perquè no entenem un bàsquet sense esforç. Cada victòria ha sigut una lluita, perquè no imaginem una altra manera de guanyar. Juntes, tot i les diferències, hem trobat aquest equilibri que tots els entrenadors busquen.

Hem guanyat un equip, confiança, passió i bàsquet, tot en majúscules. 

No tinc paraules per totes elles, de veritat que no en tinc. La gran família vermella m'ha adoptat des del primer dia i no podria estar més agraïda. Sou molt grans i les llàgrimes d'avui ho demostren. Les llàgrimes i el "jolin, us trobaré a faltar" quan ens han donat una setmana de festa. 

Per mi sou el motiu pel qual val la pena seguir fent malabarismes amb el temps, perquè el premi és immesurable.

I per últim m'agradaria dir dues cosetes a qui ha fet possible tot això. Com molt bé ha dit l'Eli, és complicadíssim posar 13 dones d'acord i tu ho has aconseguit. Et seguíriem totes on fós, a cegues i això t'ho has guanyat a pols durant aquests dos anys. Gràcies per la confiança, per transmetre tant dient tan poc, per no rendir-te quan hagués sigut el més fàcil i, sobretot, per encomanar-nos les ganes de volar. Et trobarem a faltar, Enric.

També guanyaràs aquesta batalla, Alba.

- Posar punt i final a la temporada

+ Fer-ho d'aquesta manera

Orxata

No vull parlar del Barça-Madrid, ja ho han parlat tot. Estic d'acord en que va ser un bon partit, d'infart, però res més, un partit de futbol. I no nego que a vegades m'agradaria sentir l'anaconda i aquesta eufòria i aquestes ganes de sortir al carrer a saltar i cantar amb gent desconeguda per celebrar un títol o una victòria... però no em surt ni que ho intenti. Potser el problema és que sóc poc apassionada, que en comptes de sang tinc orxata, qui sap.

Això em recorda a un entrenador que va tenir el meu germà fa anys. El noi a qui li han robat l'ànima o l'esvaït, així li dèiem. Que sempre feia el mateix posat de "la vida pesa molt i per això vaig encorbat" i no canviava mai d'expressió, estiguessin guanyant o perdent. Ell.. existia, i punt. Què dolentes érem, pobre noi.

Doncs crec que no, definitivament a mi no m'han robat l'ànima. Em bull la sang (o la orxata, és igual, però bull). Simplement amb el futbol... no. Reservo la passió per a altres coses: ulls verds que em despentinen, rivals que no posen les coses fàcils, les vermelles-lleones, les júniors que creuen que està sobrevalorat guanyar sense patir, injustícies que em fan anar pujant el to de veu progressivament, en pensar en una hora més de llum al dia i tenir ganes de menjar-me el món... i podria seguir, que la llista és llarga. 

Elles són passió.

"Great dancers are not great because of their technique, they are great because of their passion."

(no us intento dir que sóc una gran ballarina, ja s'entén)

- Que estigui espantat per haver de prendre dues pastilles a les seves quasi-87 primaveres

+ La gent que em diu "escriu aviat eh, que m'agrada llegir-te"

Un

Començo el nou any al blog... al març. Ho sé, és gravíssim  i no sabeu com ho he trobat a faltar; o sigui que no tornarà a passar. Més que res perquè se m'acumulen les coses que vull explicar al cervell, després es barregen entre elles, es barallen i al final no puc escriure res. Millor anar fent-ho en mini-dosis i sovint. Autocrítica feta.

I per què precisament avui? Doncs perquè el temps passa volant i més quan gaudeixes del camí. Sí sí, han passat 365 dies des de que ens vam tirar de cap. Així, sense mirar si la piscina estava plena o no, vam tancar els ulls i... no, no ens hem trencat, al contrari.
Amb les seves idees de bomber, els ulls verds d'un altre món i aquesta manera de mirar-me (mig lleó-mig gatet abandonat) ha enganxat tots els trossos d'Ali i... sóc feliç.
I tinc ganes de mil i una bogeries més, amb moto, avió, vaixell o des del sofà. Però amb tu, això és innegociable.

Sense moderació.


- Veure'l perdut
+ El sol de quasi-primavera