No et salvis..

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo.

Pero si

pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te quedas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino

y te salvas

entonces

no te quedes conmigo.

Mario Benedetti.

No et salvis. Queda't.

Per Nadal...

cada ovella al seu corral.

Sort que l'ovella estona s'ho ha près al peu de la lletra, perquè sinó el Nadal seria una mica menys divertit a casa nostra. I aguantarem els: "a Barcelona fa molta calor", "el gat em fa al·lèrgia", que trenqui les botes, que fagi galetes vàries i fins i tot que es posi malalta el dia de Nadal (sí sí, ara explico la nostra odissea). I per què ho aguantarem i a sobre encantats de la vida? Perquè fa massa que no la veiem i els pollastres no estàvem al complet... i això es notava (però no em penso posar més cursi del necessari).

Després del moment tendre de germans: Nadal, ara sí. Recordarem el Nadal 2010 tota la vida, crec jo. I no perquè els canelons hagin sigut més bons (que és difícil de superar), ni perquè haguem sigut més membres a la familia, no no. Tot va ser "normal" fins les 6 de la tarda; aquella hora en que estàs allà sentada amb els cosins, tots plens encara del dinar i ja em ganes d'anar tirant cap a Barcelona. Que a Calaf quan es pon el sol... tela, i aquest any no només pel fred, a sobre ara resulta que "esto es el Bronx".

Total, que me'n vaig, eren les 6. Què coi, fantàstica hora per començar a vomitar tot el dinar (costums estones? nah, pobreta). I el pollito, que li tenia enveja, una hora més tard diu: "coi, jo també!". Així que ja tenim a dos pollastres en estat K.O. i jo que ja no sabia que fer per no morir de l'avorriment.

Així que, per motius obvis, hem passat la nit a Calaf, en plan "supervivientes". Camises de dormir de la iaia, sabatilles amb talonet, 3 mantes, llits plens de bonys perfectes per la meva esquena, 2 muertos vivientes amb cara de... d'això, goriles sense plàtan repetits, turrons per esmorzar i -5ºC a fora.

El recordarem. Segur.

Pels que estigueu preocupats per la salut dels meus germans, no patiu. Ja han begut aigua amb sucre i fan bona cara. En el fons tot va ser una estratègia per fer d'aquest, un Nadal diferent.

Aquí és Nadal i estic content!

De puente a puente.

Y tiro por que me da la corriente.

Ha anat d'un pèl, però, que aquest pont es mig-espatlla gràcies als controladors aeris. Sort que els nostres papis són uns aventurers nats i s'han muntat un viatge improvisat de manta i carretera (dissabte al matí casa els Sainz es va convertir en una centraleta telefónica, en plan: COMPRA! VENDE!, i van rejovenir 20 anys de cop).

També sóc afortunada perquè puc alternar neuroanatomia amb anatomia de veritat, amb pel·lícules de "gent que fa màgia" o gent que no sap què és real i què és Matrix, amb xocolata desfeta i pa torrat o amb visites inesperades de tietes madridistes que no saben perdre.

I un dia d'aquests posar el pessebre, i veure Barcelona vestint-se de Nadal, i celebrar 80 desembres de la iaia Maria, i... i... ah clar, estudiar neuro... que no se m'oblidi!

Sólos en casa.

Lliçons de divendres.

Avui és dia de reflexió, així que res de parlar de política. Ho sé, ho sé, us moríeu de ganes de llegir més campanya electoral, promeses que, com diu la cançó, "se olvidan antes de decir", i debats interminables. Doncs ho sento.

Sabeu allò que diuen que no pots anar-te a dormir sense haver après una cosa nova? (així canviant de tema radicalment) Doncs ahir en vaig aprendre moltes, de coses. És més, faré una llista.

Coses que va aprendre l'Ali el dia 26 de novembre

- A no preguntar mai més a la mama: "i de què va la peli?", a menys que no vulguis veure-la mai o que no t'importi saber què passarà a cada instant.

- Que la biblioteca també és un lloc fantàstic per anar a jugar a la nintendo

DS durant 3 hores.

- Que "nudillo" en català es diu "artell", i que no cal haver-se pegat amb ningú per tenir-lo morat.

- A distingir entre homes i dones (que us juro que no és gens fàcil)

- A saber com se sent un transexual ("com us sentirieu si demà us sortís barba?").

- A no al·lucinar quan l'autobusero passa de llarg quan la noia del teu costat estava clarament sol·licitant la parada.

- Que la més ràpida serà la que s'omplirà l'armari de roba d'esport de marca.

- Que s'ha de fregar molt per esborrar una guixada de retolador de la cama.

I diria que no em deixo res... Ha quedat clar, doncs, que ahir va ser un dia realment productiu, i em sento orgullosa.

I ara sí, demà votaré per primera vegada a la vida i em fa il·lusió. Però... la veritat és que no estic (ni)con(ni)vençuda.

Motivació.

Avui és l'esperat dia en que em toca motivar al meu equip. A Sant Just som així, a cada partit li toca a una demostrar les seves habilitats d'speaker o llegint frases de grans jugadors, entrenadors o pel·lícules varies (fins i tot hem vist algun vídeo!).

I avui em toca a mi.

Com motivar a 11 ties en 5 minuts? El meu problema és que em motivo sola.. com encomanar-ho?

Tranquiles, que no cunda el pánico, trobaré alguna frase sublim que ens obri els ulls i que ens provoqui unes ganes de jugar d'aquelles maques maques.. l'acabaré trobant.

Però si la frase no (em) us convenç, només cal recordar quantes hores a la setmana dediquem a l'equip. Encara que tinguem son, gana, mandra, estrés, el que sigui. Alguns pensaran: "doncs quines ganes!"però nosaltres seguim fent-ho.

Per què? Ells no coneixen la recompensa, nosaltres sí. I val la pena.

Així que avui, sigui com sigui el meu intent de motivar-vos, sé que vindreu totes a guanyar. I sé que totes estimeu aquest esport i també sé que formar part d'aquest equip és la bomba.

O sigui, que estic la mar de tranquila.

A Sant Pere de Ribes ja tremolen.

La magrana de l'any.

L'abans i el després.

Inspirant-me en la teoria del palosanto anual de la meva mare (en la qual no penso aprofundir, ja que a mi, el palosanto, ni fu ni fa), ahir vam realitzar el ritual de "La Magrana de l'Any".

Podeu pensar que a casa nostra fem coses rares i tal-i-qual, però.. i qui no en fa?

El procés no és tan fàcil com sembla, tot s'ha de dir. Abans de passar a l'acció purament assassina de la magrana, vam haver de realitzar uns estudis intensíssims sobre la tècnica més efectiva (aquest pas va suposar moltes converses dinant a casa la iaia, casi tantes com els clàssics "el teu tiet/pare de petit no menjava gens" o "avui et toca tros de conill de nen o de nena").

Dominant ja la teoria, vam decidir posar-ho en pràctica. Resultat: morter en mà i la cuina plena de granets vermells-rubí i suquet d'aquest que tacaquenoveas, més alguna que altra rialla al veure el desastre.

Total, que menjar magrana a cullerades fa tardor i fa familia. Això sí, una a l'any. Perquè ens agraden els rituals sense sentit i els esperem com si fossin la cosa més especial del món (i potser ho són).

El Dia Després.

Ahir va fer 19 anys que vaig venir al món; o sigui, que vaig sortir de dins la pantxa de la mama (muy a mi pesar, perquè allò és la glòria) i vaig començar a donar guerra. I molta.

En dies com aquests tothom et diu "aprofita que és el teu dia", "passa-t'ho bé".. doncs mira, m'ho vaig prendre al peu de lletra (perquè jo sóc molt així) i ho vaig aconseguir. Va ser un dia històric.

Dius.. va passar alguna cosa espectacular? Del cel van ploure flors de tots colors? (una de les meves fantasies) ... Mmm doncs no. Qualsevol espectador objectiu el podria classificar com un dia "normal".

Però... i el munt de gent que es va enrecordar de mi? (sigui pel facebook, que fa miracles, o simplement perquè sí) I el munt de somriures que em van arrencar? I tots els petons i abraçades que vaig rebre? I la trucada desde Tallin? I l'escrit de la crack-artista que sempre aconsegueix meravellar-me? I l'amor que vaig compartir (i que comparteixo cada dia)?

Tot això el va fer especial. VOSALTRES (sí, tu) el vau fer especial. I només puc dir que "gràcies" per milèsima vegada, i ho diria mil vegades més.

Veient el món a través d'uns altres vidres...

Avui, que és el "Dia Després", quan reflexiones i et poses tota inspirada a escriure (1r: paraules sense massa sentit; 2n: aquest intent de text) ... te n'adones de que ahir no va ser un dia qualsevol.

Aprofita-ponts.

Quina setmaneta.. Però no té preu treure tot el cansament acumulat en aquests 7 dies així, precisament cansant-me, però de ballar, de dormir i de rellegir llibres que van marcar un abans i un després en l'existència de l'Ali-devora-llibres. Concretament un d'eriçons, d'intentar aparentar ser "normal", d'Idees profundes i de Bellesa (sí, amb majúscula).

I ara, aigua freda, demostrar les meves habilitats culinàries i ser feliç; que per això estan els ponts.

Pues, por usted, a partir de ahora buscaré los siempres en los jamases.

La belleza en este mundo.

(PostData: Els papis Sainz Comas han abandonat als seus petits i han anat a fer xup-xup. És més, papá oso "deixa de fumar", en plan "again", a partir del 10/10/10, perquè es veu que si la data no és molongui no funciona. El que haurem d'aguantar, familia.)

Plou (i no passa res).

Fa gràcia veure com la gent es torna boja quan comencen a caure 4 gotes: tothom posant-se sota els balcons (i si es troben algú de cara, es produeix aquella lluita de mirades on sempre s'acaba mullant el més dèbil) , intentant obrir els paraigües tant ràpid com poden, els autobusos i metros van a petar... No sé, el món canvia.

I llavors és quan penso.. "eh, que és aigua, no àcid sulfúric.. us juro que no us passarà res si us mulleu una mica". Però ningú m'escolta, per variar, i la gent segueix amb la seva "rutina de pluja", que bàsicament consisteix en amagar-se i després sortir com els cargols.

Probablement un dia d'aquests agafaré un bon costipat (o això diu la meva iaia), però no em ve de gust córrer per culpa de la pluja; ja corro suficient durant la setmana.

Ahir va ploure; avui plou. I no passa res.

Esther, t'enyorarem moltíssim.. viu al màxim aquests mesos a la ciutat on sempre plou :)

Fèlix.

Probablement tenim el gat més pallús de la humanitat. És més, retiro el "probablement".

Ara em dirigeixo a ell (la resta, tapeu-vos les orelles):

A vegades, envejo profundament la teva vida: dormir infinites hores al dia, tenir sempre el que vols (ara mimitos, ara guerra, ara més mimos, ara t'arranco la mà d'una mossegada..), menjar, espatarrar-te en tots els llits de la casa, que tothom et digui coses amb veu d'agilipollat quan et veu i posar cara de comprensió absoluta, que se't caiguin quilos i quilos de pèl durant el dia però mai et quedis calb, despertar a les 7 del matí amb miols al primer que trobis, fer cara de pensatiu quan et fan fotos.. i en definitiva, ser el rei de la casa.

Però llavors penso en els 15 dies que et quedes sol a l'estiu, tancat a casa, amb només la companyia dels 2 bonsáis... i donc gràcies a déu per no ser gat (només per això, eh).

(Ja podeu destapar-les)

És un cagat (morirà d'un atac de cor, segur), i a sobre, acostuma a ignorar-nos d'una manera espectacular però.. és inevitable buscar-lo a totes hores. Perquè és el NOSTRE gat, i sense ell la familia Sainz Comas no estaria "al completo".

Félix, el gato, el único único gato.

Pretemporada.

Tinc tot el cos adolorit. Em fan mal parts del cos que ni era conscient que tenia. I això que està sent la pretemporada més "light" que he fet mai: res de dobles sessions ni físics superexcessius (s'ha acabat això ja, gràcies)

Però encara que em queixi (és un vici), aquests entrenaments són guais (sí sí, ho heu sentit bé). Encara estàs de vacances, arribes al pavelló que encara és de dia (això és el que em fa més feliç.. coses de ser una adicta a la llum), totes ens queixem dels nostres mals i fem pinya..

No sé, les pretemporades són una putada i alhora és quan passen alguns dels millors moments de l'any (véase aquella dutxa al vestuari després d'un entreno al pavelló/sauna, i caminar com un pato mareao durant uns dies, i riure'ns del nostre estat patètic, i de la mandra que ens fa, i anar coneixent a "les noves", i que ens acribillin els supermosquits de Sant Just, i marxar sense pressa a les tantes amb un "fins demà", i.. i.. i ser un equip, òstia :D )

ja sigui de blau o de groc.

maleïda siguis pretemporada, i benvinguda!

Va d'agost.

Ja sóc aquí. Després de voltar per l'Empordà (la 2a França, per no dir la 1a..) i Olopte (aquell poblet de 4 habitants, infinits nens suicides sobre rodes i un panda), Barcelona ja em reclama.

Ja està, s'ha acabat la calma i el dormir tapada. Comença el compte enrere, la calor i la pretemporada.. però què coi, com m'agrada!

Ha sigut un bon agost, com tots els agosts que recordo.. no es pot dir això de tots els mesos de l'any: un ole per ell!

Reserva Natural d'Olopte: foques, pandes i pollastres.

I una menció especial a la pollastre gran de la casa dels Sainz Comas, que ja està instal·lada a Estònia. Et trobarem a faltar, germaneta (una mica)

Sosa.

Mai he sigut propensa a escriure poemes ni proses jurant amor etern, ni tampoc a dir el que sento amb massa freqüència. Sóc una sosa, sí (amb totes les lletres).

A sobre, no sóc gaire carinyosa. Tot i que en aquest aspecte he anat millorant, i molt , diria jo.

Però que punyetes, a vegades em surt la vena!

I ara que estaré uns quants dies (que tindran més de 24 h.. per fotre) sense (ad)mirar-te.. me n'adono que.. que ja formes part de mi.

Quantes vegades hem sentit allò de " sin ti me muero", "no puedo vivir sin ti"?

Doncs no, puc viure sense tu... però no vull.

t' e s t i m o.

un nosaltres en estat pur.

Exili calafellenc

Allò és el paradís. Fresqueta, mar, gelats, la iaia Maria SEMPRE insistint ("va, menja més", "no deixareu aquesta misèria!"), passejades eternes (léase, caminata fins a comarruga) i sobretot.. calma, mooolta calma.

7 dies a l'any així s'agraeixen. Benvinguda sigui la rutina calafellenca en petites dosis :)

Lince, que eres un lince.

Odissea.

Després d'una nit com la d'ahir, he arribat a 3 grans conclusions:

1) Per gaudir de bona música no cal anar massa lluny (només uns quants pobles més enllà).

2) No penso agafar un altre bus nit en almenys... 1 any (o una vida).

3) Tinc la millor cunyá del món mundial.

alguns diran que vam buscar el camí més llarg per arribar més tard a casa.. i potser no estaran del tot equivocats =)

i ungles pintades que fa estiu; i agárrate fuerte a mi espalda, que en mi camino siempre hay curvas.

La primera cita.

Els nervis podran amb mi... i si no li agrada el que escric? i si no sóc prou bona? pfff odio les primeres cites.. sí sí, molta màgia i després s'acostumen a recordar amb un gran somriure atontat (si la cosa va sortir bé) però.. les odio. Massa pressió, massa expectatives, paraules que surten sense pensar i després has de córrer a rectificar-les (l'hauré cagat?), silencis que es fan eteeeerns...

però al final (increiblement) te'n surts, i sents allò tan esperat de "quedem demà una estoneta? o tota la tarda?". És més, potser robes un petó i tot, però potser és demanar massa.

les flors mai fallen.

(mmm millor no forçar les coses.. per ser la primera cita amb el meu blog, crec que ja és suficient. )

En breus, més i millor.