Acabem com comencem: petits. Sorprèn el munt que ens podem arribar a encongir. I tornem als bolquers, al dormir tantes hores, a dependre dels demés...
Ella, que era tan gran, ara és petita i poca cosa. Però no tot ha canviat, segueix queixant-se igual (senyal de que tot va bé) i donant guerra.
I per molt que digui ella, sé que aconseguirà espavilar les cames, tard o d'hora. Perquè està envoltada de persones que la molestem, la treiem del llit, la renyem... total, que l'estimem. Sobretot un, que ja l'ha aguantat més de 50 anys i encara no en té prou. Que diguin el que vulguin, "l'amor no existeix" o "no dura per sempre"... però després del que he vist aquests dies, puc assegurar que estan equivocats del tot.
Ha sigut un cap de setmana intens, estic rebentada. Molts quilòmetres, hores a la clínica, caminates (o sprints darrere el meu pare) pel centre prenent "pinchos", tot això mentre la ciutat estava de festa major (però una de veritat, de 10 dies non-stop, res a veure amb la Mercè). Però ja tornem a ser aquí, la fresqueta també i rematarem això amb un bon partit de bàsquet; per començar la setmana amb les forces renovades.
Para la ternura siempre hay tiempo (a vegades me n'oblido)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada