Blablabla

"- ¿No odias eso?
- ¿No odio qué?
- Los silencios incómodos. ¿Por qué tenemos que hablar de gilipolleces para sentirnos cómodos?
- No sé. Es una buena pregunta.
- Así es como sabes que encontraste a alguien especial. Cuando te puedes callar un jodido minuto y estar cómodo en silencio."

Quan la gent no sap de què parlar però necessita fer-ho per evitar el silenci té tendència a comentar el temps: que si quina rasca, que si quina calda, que si ja era hora que plogués. 

Així que...ja és oficial: fot fred! El dolor a les mans al rebre la pilota, les galtes vermelles i el dansar per casa amb la bata peludeta ho confirmen. 

Com a fredolica professional ja m'estic preparant per a la guerra: he rescatat els polars i les bufandes (verdes, com és tradició) del fons de l'armari. I que consti que ho sé, que a Barcelona no fa fred blablabla, d'acord, però jo tinc la pell molt fina (ara més que mai) i em nego a tenir tremolines.

(tot sigui per no quedar-me en silenci, que no porto gaire bé això d'estar emprenyada amb mi mateixa)

Ah, i als matins he canviat l'aire per la sang, pulmons per cors; cors que van per lliure, que no poden més, que claudiquen... ells sí, però no els seus propietaris, que segueixen lluitant.

+ Les últimes castanyes

- La gent que posa l'arbre de Nadal abans de Santa Llúcia

Pollastres motivats 2

Va haver-hi una primera part i, sorprenentment, després d'una setmana amb unes agulletes invalidants,  hem fet la segona. 

Els pollastres hem tornat a sortir vestits de curt i amb la motivació pels aires a conquerir la Diagonal, encara que haguem de morir en l'intent. Desafiant a genolls, a cames que a no són les que eren i molta tonteria.

I aquí estem, satisfets amb la feina. Aconseguint que la gent es giri a mirar-nos amb curiositat quan saltem als bancs, posem a prova el nostre equilibri o quan es demostra que el pollito és molt més ràpid que jo, encara que em doni avantatge i freni una mica per no enfonsar-me en la misèria.

Per sobre de tot espero que tanta motivació serveixi, que no només sigui un bon moment de germans (que també). Espero que el puto genoll respongui i que el pugui veure jugar una altra vegada, perquè ningú al món en té més ganes ni ha treballat més per aconseguir-ho. I jo... ja va passar el dia de l'autocompassió i el "no sirvo pa' ná"; ara toca anar cap amunt. Almenys ho intentaré, que ja m'he rendit mass vegades.

"... then you'll be successful"

- Que a les botigues ja sigui Nadal

+ Mirar l'agenda per planejar viatges

A gust entre cirurgians

Els estudiants de medicina sempre estem al mig. Sempre. És igual que intentis no molestar, ho faràs. Però ara que ja ho hem assumit... li fotem morro. Estem al mig, molestem, sí, però volem veure, tocar, olorar, preguntar i tocar altra vegada; vaja, que volem aprendre. O sigui, que seguirem al mig, ho sento.

Però no em queixo, la veritat és que aquests dies els cirurgians toràcics ens han cuidat; i tot i que a estones perdem el temps o em sento inútil, després et toca agafar la mà a algú, anar-hi a parlar una estona o veure en directe un pulmó i un cor en acció i penso que... val la pena.

Ha sigut una setmaneta més que dura: per son, falta d'hores i molta feina a fer però ara mateix (val, cal aclarir que ara estic optimista perquè acabo de dormir una migdiadeta i se m'ha passat una mica la sensació de "no doy para más") en firmaria més d'aquestes, de tant en tant; són el millor remei per no menjar-me el cap i posar-me nerviosa.

Fins aquí, prou queixes. Ja és cap de setmana i per variar estarà ple de bàsquet i estudi, i a més penso somiar moltes més hores. A recuperar forces, que les necessitaré.

droga dura

- Morir congelada a quiròfan

+ Converses a 6 bandes sobre els nostres dubtes existencials i preocupacions (amoroses, bàsicament, que som així de sensiblones)