"Extras"

No calia que ho fessis, de veritat.

Clar que no calia; de fet, la gran majoria de coses boniques de la vida "no calen". Amb seguir respirant i bategant, beure, menjar, dormir i treballar (si no pots dependre de ningú, sinó ni això) en tindríem prou. També hi podríem afegir la família, uns quants amics i una mascota per no sentir-nos sols. Fins i tot una parella, o no, al gust. I sumar-li quatre aficions per omplir el temps lliure, com llegir, seguir alguna sèrie, un esport i fer punt de creu, per exemple. I anar fent.

No calen celebracions ni sorpreses ni detalls ni rituals ni paripés. Si m'apures, amb saltar-nos la rutina molt de tant en tant en tenim més que suficient.

Per tant, no cal trencar-se el cap ni posar a prova les nostres habilitats creatives per un regal d'amic invisible (ara que és època). Ni calen els ànims a mitjanit per agafar forces per un altre dia d'estudi. Ni fer malabars amb els horaris per robar el temps necessari pel cafè dels dijous. Tampoc celebrar que és dissabte amb un sopar diferent a base de no-guacamole i altres delícies. Ni preocupar-se per les pupes dels demés. I encara menys remoure cel i terra per aconseguir vots per a la superproducció de la factoria vermella.

Tot això no cal, però és imprescindible.

No caliiiiiiia (no t'ho diré mai però no deixis de fer-ho)

- La urticària traïdora del pollito

+ Els nervis pre-partit

Sense frens

Ja és diumenge i la setmana per recuperar forces i agafar impuls s'ha acabat. Demà sant tornem-hi i ja no hi haurà parada a boxes que valgui. 

Per sort aquests dies he dormit com un bebé; he menjat com una reina; m'he arrastrat "como si lo fueran a prohibir"; he devorat llibres per plaer; he fet de nena gran anant a dormir més tard de les 23h (algun dia); he passat moltes hores en pavellons i m'he deixat enredar per tornar a vestir de vermell. Però és que com preteneu que digui que no si mai a la vida m'havien dedicat tants punts? (això sí, retirant el meu pobre 9 leprós, que en pau descansi). 

Ojo, que van cap amunt

Així que d'impuls en tinc de sobres. I tot i que no negaré que hi ha dies en que estic una mica perduda (perquè jo sempre he sigut d'últim sprint i ara estic ficada de ple en una cursa de fons), no em fa por. Encara. Sé que sona increïble perquè, després del Fèlix, sóc l'ésser més poruc del món però mira, ja m'entrarà el canguelo més endavant suposo. De moment tupper preparat i avui res d'anar a dormir tard, que les meves neurones necessiten moltes hores d'edredón per rendir com déu mana.

-  Les derrotes que fan mal (sort que creiem en el karma)

+ El poder de la pedra

Sense moderació, de principi a fi

Admiro a la gent que escriu sobre l'amor. Els admiro perquè crec que és complicadíssim traduir-lo a paraules. I estic referint-me a l'amor romàntic; romàntic que no platònic, el real. 

Perquè teoritzar sobre l'amor és molt fàcil, però dir-li a algú que estimes tant que ja no pots seguir amb ell, que has deixat de sentir allò (no saps ben bé el què, és com una intuïció) que feia que et volguessis menjar el món al seu costat... això, senyores i senyors, és molt i molt difícil.

I és encara més difícil quan no ha canviat res, però alhora ha canviat tot; perquè tot allò que veies clar, aquell "que duri el que hagi de durar, però si fos per mi duraria per sempre" s'ha esfumat.

Llavors només et queden dues opcions: fer com si res i tirar endavant, tot i saber que us acosteu al precipici; o deixar-lo anar, per molt mal que faci i per molt que costi continuar sense el que ha sigut el teu pilar més imprescindible els últims anys.

Vaig triar la segona perquè crec que una història com la nostra no pot acabar arrossegant-se pel terra i amb gust amarg. Ha sigut massa dolça, massa animal i massa intensa per recordar-la d'una altra manera. 

Només espero que la ferida que t'he fet sigui prou petita perquè puguis tornar a estimar sense moderació ni condicions, que no molesti gens. Això no serà ara, però diuen les veus sàvies que el temps ho cura tot i que algun dia et llevaràs i ja haurà cicatritzat. 

Serà llavors quan podràs recordar la nostra història sense que faci mal i ens podrem guardar en el calaix de records que fan que tot això valgui la pena. Un calaix que aquells que es limiten a observar per no prendre mal, aquells que no s'entreguen, que tenen por a sentir i a viure, no ompliran mai.

- Ferir quan sempre he sigut més de curar.

+ La versió 2.0 de l'Ali, molt millor que la del 2013. Que m'hagis fet créixer tant.

Cenizas verdes

Verde que te quiero verde.
Verde viento, verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.

Con la sombra en la cintura,
ella sueña en su baranda,
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.

Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas.

No me preguntes por qué pero tengo este fragmento grabado a fuego en mi memoria. Quizás por la pasión con la que me lo leías antes de ir a dormir. Quizás porque siempre me ha gustado el verde. Quizás porque tú preferías a Lorca que a Bécquer. Lo más probable es que no me sirva de nada saberlo, pero sé que nunca lo voy a olvidar. Aunque quiera, aunque tenga que meter a presión mil cosas más en mi cerebro, allí quedará el romance sonámbulo en un rincón. Tu rincón. 

En tu rincón también estará el lema de la família (sí, ese "no tenemos prisa" y por eso siempre vamos corriendo) junto a tus crucigramas y la ilusión tremenda cuando llegabáis a casa unos días antes de Navidad. Y la cara de mis amigas cuando me venías a buscar al cole y eras el único abuelo con tejanos y bambas, chulo como nadie. También estan allí tus apodos para cada momento de mi vida: hija de Li Peng, ella-baila-sola, pituca y "una de mis nietas preferidas aunque sea independentista". Pero sobre todo, ocupando mucho espacio, está tu capacidad para reirte de todo, hasta de tus múltiples "insuficiencias" cuando no te llegaba el aire. 

Allí quedará todo guardado, por si nunca te necesito, para cuando te eche de menos.

(por costumbre te lo he dicho en castellano, encara que sé que entenies perfectament el català i només dissimulaves, però tranquil, no li diré a ningú)

- No saber ni quin dia de la setmana és

+ Dormir fins que em llevo amb mal d'esquena

Proposta quejica

10 minuts al dia de queixes. Random, del que et surti.

No demano més, hauria de ser un dret. Fa anys que ho penso però aquests dies ho trobo més necessari que mai. En veu alta i sense ningú que et digui "doncs no haver-t'hi ficat", "doncs si et fa mandra anar a entrenar no hi vagis", "ho has escollit tu", "si no haguessis sortit..."... PROOOOOOU. 

Sí, ho he triat jo això d'estudiar medicina, m'hi he emmerdat jo en mil coses que em robaven temps per a mi, i sí, ja sé que ho he escollit jo anar a entrenar en ple gener a les tantes de la nit; i cert, tinc son i em roda el cap perquè vaig decidir girar conos tota la nit. Ho sé, i que em queixi no vol dir que m'estigui fent enrere o que no ho vulgui fer! Només vull queixar-me i després seguir. Molt més lleugera.

I queixar-me de la incompetència de la gent de secretaria de la facultat, dels trens que no passen, de que plogui quan no porto paraigües i vaig amb ulleres. O sigui, sempre que plou. També d'aquells matins espessos en els que qualsevol soroll, moviment o veueta dins del cap (això no ho diré molt alt, no sigui cas que em tanquin) sembla deu mil vegades més interessant que els apunts que et miren des de la taula. I del transbord de plaça de sants a les 8 del matí tornant cap a casa. O de tenir simulacre un dissabte a la tarda. O de que el veí de dalt hagi decidit fer sprints pel passadís de casa seva. O de l'estudi d'algú amb molt temps lliure que diu els gats no t'estimen gens ni mica. O de posar-me una samarreta neta i quan estic a l'ascensor veure que té una magnífica taca just al mig. Jo què sé, amb la meva habilitat per queixar-me omplo els 10 minuts així fàcil.

Ah, i sobretot que no em consolin ni em diguin que no passa res. Ja ho sé això, només em vull queixar tranquila. Prefereixo un silenci comprensiu i com a màxim un "quina putada, sí, a mi també em faria mandra".

10 minuts al dia, com a rutina, igual que l'estoneta a soles al bany que tothom necessita. No sé, és una idea.

I sobretot queixar-nos juntes.

- "Será que estamos de bajón"

+ L'òstia del triatleta

MIRa'm bé

Vaig anar i tornar del paradís.

Que sí, un "paradís" ple de mosquits assassins que es fumen el Relec i on estàs sempre asquerosament moll; però també un lloc molt animal: on les tortugues et saluden, les iguanes et toleren i una mena de rata-mono-ósformiguer et roba el menjar al buffet. Un lloc on tot va lent, mooooooolt lent (el ritme frenètic barceloní es desespera amb l'ahorita mismo), però alhora on el temps passa molt ràpid.

Només vam tenir temps de flipar amb els mayas; lluitar per no morir deshidratades; donar-ho tot a la típica-tòpica boat party sense vomitar en l'intent; remullar-nos en totes les piscines, que no eren poques; veure sortir el sol, que tothom sap que el del Caribe no és el mateix;  tornar a néixer en un cenote; beure mojitos com si fossin aigua i perdre'ns per l'hotel, una i altra vegada. I desconnectar.
M'agradaria dir que també descansar, però no hi va haver temps i al tornar vaig dormir un nombre indecent d'hores seguides... Però sí desconnectar. Segurament no calia anar tant lluny (i jugar-nos la vida en un avió amb un motor que "se ha venido abajo" i que només havia de creuar l'Atlàntic després) per fer-ho, però després de 6 anys ve de gust acabar "a lo grande".

Mèxic o Martorell, però amb elles. 

Vaig tornar sí, ja fa un mes i mig; cosa que el meu to de pell corrobora. I he passat de ser estudiant a... ser estudiant en plan bèstia. El juliol ha volat però l'agost comença a fer pujada; no per res, només per la sensació de ser l'única barcelonina del barri.. 

Sort dels dissabtes nit que s'allarguen ballant i enverinant-nos, de la patxanga del diumenge. Sort d'arrastrar-nos mútuament a la biblioteca a morir congelades. Sort dels que em treuen a passejar, del que es riu de la meva habilitat de menjar arròs amb palillos. Sort de les festes d'aniversari que sempre van tard, però sempre arriben. Sort del que m'enyora des de terres britàniques. Ah, i sort que només és una sensació, que Barcelona està plena d'estudiants i gent que es lleva d'hora, i no estem tant malament.

Vaig anar i tornar del paradís. I ara em dedico a buscar-lo, a estones, però més a prop.

- Que el meu cervell faci vaga de tant en tant

+ Escriure l'entrada nº100 (m'auto-felicito i m'auto-renyo, podrien haver sigut més)

Mea culpa

Primera entrada del 2015 el dia 4 de maig, imperdonable. No posaré excuses perquè per trobar temps per escriure no n'hi ha, però és veritat que per primera vegada a la vida vaig "estressada".

Tampoc us penseu; defineixo el meu estrés com no tenir temps de fer tot el que vull o no dedicar-hi tot el temps que desitjaria. O sigui que no és cap drama, serà que em faig gran.

Em faig gran però abans de que pregunteu: no, no sé què vull fer amb la meva vida (encara). No? Però no estàs a l'últim curs ja? Ahà, i no és delicte dubtar de tot als 23 anys. Us haureu de conformar amb que ara ja puc dir amb veu ben alta que no em vaig equivocar, que encara em queda moltíssim per aprendre però que no em fa mandra i que de bisturí res de res. Ara, no us puc donar més pistes perquè no les tinc.

De moment em centraré en el meu ara, que inclou superar el maig a la uni (que se'm fa una muntanya); acabar una altra temporada amb les vermelles per la porta gran i evitar pagar les poques hores de son amb el que em cuida com ningú.

I un cop fet això només miraré el juny. En el que ens posarem guapesguapíssimes per celebrar que ja serem metges (vaja, graduades, encara que soni a curset d'estiu), beurem mojitos com si fossin aigua a Mèxic (i gratis, que tota feina té la seva recompensa i la promoció del 2009 és molt gran) i aclapararem tots els rajos de sol que puguem perquè el "moreno" aguanti tot l'estiu.

I així aniré fent, que el juliol comença el canvi de vida, els 7 mesos en que hauré de reorganitzar les meves prioritats. Però ara no vull pensar-hi, ja arribarà i no hi ha pressa. De moment en tinc prou amb el maig. 

                                            La millor medicina

- Els treballs inútils

+ Les nits vermelles