Santa no sé... però bona!

Portava molts dies esperant les vacances de Setmana Santa i, pim pam, ja casi s'acaba. Però us estaria enganyant si us digués que no ha sigut profitosa! (curta, molt curta... però intensa)

Entre:

- Tarda de mímica, pictionary, anagrames i cançons amb les futures metgesses

- Dies de piscina frustrats que passen a ser dies de llit i amor

- Converses al tram i a l'autobus de noves il·lusions

- Sessió de tir a la Bonaigua amb les petites i els germans Herrera amb recompensa i tot: un got d'orxata freda i una tarda diferent de bàsquet

- Planejar un viatge a Menorca (dit i fet) amb les de sempre, perquè les coses no canviin mai

- Un concert que va superar totes les expectatives (no n'hi ha prou, Manel, vull repetir!) i on fins i tot l'havanera va sonar guai

- Un sopar amb bailoteo inclòs (colant-nos entre els professionals de la salsa com qui no vol la cosa i havent deixat la vergonya ben guardada a casa) per celebrar els 20 de la meva constant

- Un Sant Jordi atípic on la Renfe va voler ser protagonista. Però a les germanes Sainz no les guanya ningú! I, tot i les dificultats, van poder arribar amb el cap ben alt a Calafell a gaudir d'un solet estupendo i d'un granissat amb mar de fons a la terrasa

- Tardes de lectura

- Nits on es dormen 12 horetes per recuperar la força

- Mal de coll

- Tarda de peli paranoia en la que un home "normal" es carrega a 15 persones en un pim pam i desde la presó

... els dies han passat volant! Ara el pròxim objectiu és: vacances d'estiu. Però mentre aquestes no arribin... anirem fent, sense pressa però sense pausa i, això sí, amb els ulls axinats tantes vegades com poguem (senyal de somriure a casa meva).

Benvolguda Mama,

Encara que probablement no ho llegiràs (perquè molt fer de mama modernilla, però sé que no li trobes la gràcia al cara-llibre i per això no hi entres gaire), em ve de gust escriure't alguna coseta... que 51 anys no es fan cada dia! (ups, se m'ha escapat).

Com que sé que t'agrada molt (coses d'haver estat toooota la meva vida amb tu, que es diu ràpid), he escollit un trosset de cançó seva que parla d'"anys"... Jo encara no en tinc vint i tu ja fa temps que els vas tenir, o sigui que molts pensaran que no té sentit posar-te aquesta cançó. Però a mi no m'enganyes, encara tens força i ni molts menys tens l'ànima morta; i vols cantar avui, i també ho faràs demà.

Per molts anys, mama!

Ara que tinc vint anys,,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta

i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,

avui que el cor se m'embala

per un moment d'estimar

o en veure un infant plorar.

Vull cantar a l'amor: al primer, al darrer,

al que fa patir, al que vius un dia.

Vull plorar amb aquells que es troben tots sols

sense cap amor passant pel món.

Vull alçar la veu per cantar als homes

que han nascut dempeus,

que viuen dempeus

i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar

avui que encara tinc veu.

Qui sap si podré demà.

I per acabar diré algo obvi però que no diem sovint, ja que les dues sabem que no som supercarinyoses: t'estimo, mama . Només avui? No no, només cada dia.

Keep walking.

Fent de tot, menys el que toca.

Tinc un do per trobar coses a fer quan he d'estudiar (sobretot quan és Bioquímica, assignatura que adoro profundament). I com que ja he molestat una estona al gat, he escoltat música, m'he mirat les cames en busca del pèl atravessat... i si segueixo llegint "Orgullo y prejuicio" me l'acabo i no vull... he decidit escriure alguna tonteria aquí.

El (meu) pallús de Sant Andreu marxa uns dies a Gran Canària (coses de pompeufrabrenses que casi ja estan a l'equador de la carrera) i jo aquí. Amb el cap ben alt. Que abans que admetre que em moro d'enveja... em passo a la carrera de Química!

Sort que els dies passaran ràpid; gràcies a companyes de fatigues que no es perden ni una classe, a la que no es separa de mi i adora que porti samarretes a ratlles i a les de Sant Just, que no es rendeixen (tot i els canvis inesperats).

No sé a vosaltres, però a mi se'm passen els mesos volant... Potser és perque la meva vida es mesura en "dies que falten per Setmana Santa" (que ja són increïblement pocs). I més tard, serà per "dies que falten per les vacances d'estiu". Però així vaig fent; i de moment... no em va tan malament.

Fer l'egipci i que vagin passant els dies (això sí, juntes).

La més GRAN.

Ahir vam perdre un partit important per la mínima i vam perdre el liderat. Nosaltres el vam perdre. I depèn de nosaltres, i només nosaltres, recuperar-lo. No hem estat currant tants mesos per ara amagar el cap sota terra, en plan vestruç. I no ho farem!

Fa res, la més gran de totes (i no només per l'edat) m'ha deixat, una altra vegada, al·lucinada. No sé com s'ho fa, però sempre ho aconsegueix. Porto ja casi 2 anys compartint òsties al poste i aprenent tant com puc d'ella, però em queden taaaaaaaaaantes coses per aprendre..

No podem tenir millor capitana, ni millor jugadora.

I ara només toca fer-li cas: començar a confiar en nosaltres, en totes i cada una, perquè som un gran equip. Les úniques que encara no ho tenen clar som nosaltres mateixes, així que ja sabeu el que toca!

Força, lobitas!

P.D. i llegiu el vostre mail, que val molt i molt la pena.