Festa major

Todos los raros fuimos al concierto per començar a acomiadar l'estiu. Tenint clar que los días sin ti serán precipicios (no hay manera humana de escapar) i cridant a ple pulmó que no serás capaz de odiarme (com si per dir-ho més fort fós més veritat). Somiant amb un reencuentro inesperado en noche azul, perquè, encara que intenti refugiar-me en altres, te has convertido en mi nación.

Sort que no vaig oblidar que era festa major (amb l'ajuda de la que viu els concerts) i vam cridar que si saldremos de ésta! I que, què coi, no bailamos tan mal, son los demás los que no saben! 

Per resumir-ho: va ser... fantástico parapaparapara (i així unes 10 vegades, fins a quedar-nos sense veu).

També va haver-hi temps per focs a la platja, per cobrir la meva ànsia d'aglomeracions per tot l'any, per fer el panoli al Fòrum, per assaborir la fabulosa vaga de metro a les 5 del matí i per rematar-ho amb el piromusical més rumbero que mai. Que, ara sí, l'estiu s'ha acabat i toca anar mentalitzant-se.

Soy un ser divino, ¡ven a adorarme! (motivació màxima)

- Que tot em parli amb el teu nom

+ Començar amb una victòria, encara que es pensin que el vermell i el gris no els hi queda bé

18 deusdesetembre

"I encara recordo quan eres petit... que el panyal t'arribava fins l'aixella i en sortien dues potetes esmirriades..." Però ara sí, ja és major d'edat encara que a la mama se li faci estrany. És a dir, pot seguir fent tot el que feia fins ara però legalment. A més, comença el "fenomen dels 18", aquella acceleració imperceptible del temps que comença just quan arribes a aquesta edat i que fa que els anys passin volant.

Només puc dir-te que aprofitis cada moment, perquè quasi ni te n'adonaràs i ja seràs un senior veterano!

Felicitats, pollito!

sigues imparable.



- Estar perdent la meva capacitat de dormir un nombre infinit d'hores
+ Practicar el meu anglès rovellat (complementant-lo amb mímica, si cal)
  

" ja no t'estimo "

I m'ho vaig repetint, com un mantra. No tornarà, no tornarà, no tornarà... fica-t'ho al cap ja, tros d'ase. Però res, no hi ha manera. I mira que és clar i contundent! Que això ja no és ser tossuda, és ser idiota. Res.

Tornem al puc viure sense tu però no vull, fins que me n'adoni que el que jo vulgui no importa massa. 

Però aquesta nit... aquesta nit deixaré de fer-me la vella i anirem a ballar.

Què dieu? Que Costa està mig buit o ple de yogurins? La veritat és que m'és bastant igual. Vull ballar i riure. I girar i riure i ballar (o el que sigui que faig al ritme de la música) i tornar a passar una nit desperta amb les personetes que em coneixen com ningú. I seguiré repetint-me: no tornarà, no tornarà, no tornarà... a estimar-te, pallussa, ves-ho assimilant. I durant unes hores em semblarà que ho he superat, però el matí de diumenge es riurà de mi. 

Míranos, no bailamos tan mal, son los demás los que no saben

- Les lesions que tornen

+ Els dinars pre-rutina vora el mar

Expresión escrita 16/05/01

Inventa una historia con las palabras: "castillo", "dinero", "se marcharon", "dragón" y "volaban".

"Hace siglos y siglos en un país un poca extraño vivían unos personajes muy extraños. Su rey y su reina, que tenían un castillo de plata y rubíes preciosos tenían mucho dinero. La reina era muy presumida y se gastaba todo el dinero en vestidos, perfumes, cremas y siempre quería estar lo más guapa posible. Pero un día se quedaron sin dinero y no podían pagar a sus criados, y el pueblo los echó. Un día lluvioso se marcharon. Se encontraron una cueva y pensaron que era un buen sitio para pasar la noche, pero oyeron un ruido espantoso. Muy poco a poco se acercaron, y no sabes lo que vieron, un dragón llorando porque su mujer lo había dejado. El rey dijo:

- ¿Cómo te llamas?

- Llorón, ¿y tú?

- Pepe Cakatuas, ¿nos puedes ayudar?

- Si, si me enseñas a volar.

- De acuerdo, a ver que sabes hacer.

- Nada, sólo llorar, comer y llorar.

El dragón se volvió a poner a llorar, era un llorica. Los reyes no sabían cómo enseñarle a volar, pero entonces la reina dice:

- ¿Y porque quieres volar si puedes correr? Y además no tienes alas.

El dragón vio que tenía razón y se puso a llorar, pero de emoción. Y dijo:

- Vamos volando pero con las piernas a vuestra casa.

Los llevó a casa y se convirtieron en veterinarios y psiquiatras de animales.

Y como dice Pepín, este cuento llegó a su fin."

L'altre dia  vam estar remenant àlbums de l'escola i vam desenterrar perles com aquesta. Feia temps que no plorava del riure (també s'ha de dir que quan als germans Sainz  els hi entra el riure tonto... costa frenar-los). 

Però, ben mirat, el que escribia quan tenia 9 anyets i el que escric ara... no ha variat gaire! Personatges que s'equivoquen, revoltes, la recerca de la complicitat del lector, protagonistes entranyables i girs sobtats. Vaja, com ara més o menys.

                                                                                             

No fa pas tant

- No haver demanat un desig a la tortugueta de darrera la catedral fins avui

+ Que siguin lleones