No vull parlar del Barça-Madrid, ja ho han parlat tot. Estic d'acord en que va ser un bon partit, d'infart, però res més, un partit de futbol. I no nego que a vegades m'agradaria sentir l'anaconda i aquesta eufòria i aquestes ganes de sortir al carrer a saltar i cantar amb gent desconeguda per celebrar un títol o una victòria... però no em surt ni que ho intenti. Potser el problema és que sóc poc apassionada, que en comptes de sang tinc orxata, qui sap.
Això em recorda a un entrenador que va tenir el meu germà fa anys. El noi a qui li han robat l'ànima o l'esvaït, així li dèiem. Que sempre feia el mateix posat de "la vida pesa molt i per això vaig encorbat" i no canviava mai d'expressió, estiguessin guanyant o perdent. Ell.. existia, i punt. Què dolentes érem, pobre noi.
Doncs crec que no, definitivament a mi no m'han robat l'ànima. Em bull la sang (o la orxata, és igual, però bull). Simplement amb el futbol... no. Reservo la passió per a altres coses: ulls verds que em despentinen, rivals que no posen les coses fàcils, les vermelles-lleones, les júniors que creuen que està sobrevalorat guanyar sense patir, injustícies que em fan anar pujant el to de veu progressivament, en pensar en una hora més de llum al dia i tenir ganes de menjar-me el món... i podria seguir, que la llista és llarga.
Elles són passió.
"Great dancers are not great because of their technique, they are great because of their passion."
(no us intento dir que sóc una gran ballarina, ja s'entén)
- Que estigui espantat per haver de prendre dues pastilles a les seves quasi-87 primaveres
+ La gent que em diu "escriu aviat eh, que m'agrada llegir-te"
