La sang altera.

La primavera ha llegado a la ciudad y no sabes lo bien que me sienta, papá.

Quan tornes a casa a poc a poc, els dies s'allarguen i t'entren dubtes existencials ( és que a mi la calor se'm puja al cap); llavors sí, pots dir que ha arribat la primavera. I com m'agrada! (això perquè no sóc al·lèrgica)

La gent se'n riu; per exemple, ma germana diu que sóc una flipada. Però després de molts anys estudiant aquest fenomen, he arribat a la conclusió que, efectivament, la meva felicitat és proporcional a les hores de llum que té el dia. Així que va in crescendo.

Però la primavera té un inconvenient, i bastant gran. Les ganes de tancar-se a la biblioteca són, per contra, inversament proporcionals a les hores de llum i al bon temps; per tocar la pera.

Bé, res és perfecte, així que superarem sense massa problemes aquest inconvenient i, al ritme de Manel, exprimirem al màxim aquests mesets. Ens anirem traient la roba a poc a poc (no cal llegir-ho amb veu sensual) i deixant que la sang se'ns alteri. Benvinguda, Primavera.

P.D. I ja posats a donar la benvinguda... una menció molt especial a la petita Ciara, una lluitadora nata, com la seva mare i les seves germanes :)

Pallassos, pirates i superherois.

Petits i no tan petits han sortit al carrer aquests dies (maleïnt el fred que, cada any, impedeix lluïr al 100% les disfresses) vestits de tot, menys d'ells mateixos.

He vist pallassos, pirates, superherois, princeses, hawaians i vaquers (que s'enduen el premi a disfresses més explotades de la història, entre d'altres). Però també he vist creacions dignes d'un (o més d'un) aplaudiment. Només diré que em vaig enamorar d'una gallineta amb ou inclòs o d'una cullera de sopa de metre i mig.

Aquest és el carnestoltes diürn, el dels petits, que porten un mes fabricant la disfressa a l'escola entre cartolines de colors i tisores de punta rodona.

Però no és l'únic, ni molt menys. Després arriba el nocturn, el dels "grans". Un cap de setmana de festa non-stop on la gran majoria de disfresses poden acabar amb la paraula "putilla", com molt bé explica un capítol d'una gran série; i que consti que no només em refereixo a les disfresses femenines. Sí sí, és dels pocs dies de l'any en que els homes es poden posar vestit, pintar-se i posar-se talons sense que la gent al·lucini (i és el somni de molts d'ells, pel que sembla).

Hi ha gent que s'indigna, n'hi ha que tenen vergonya (paraula inexistent en el vocabulari "carnavalero"), n'hi ha que pensen que és estúpid. Però... no és molt millor riure? Riure d'un mateix i dels altres, deixar volar la imaginació com els més petits i, sobretot, fer el poca-solta, a més no poder, que d'això es tracta.

Canviar per un dia el bàsquet per l'aeròbic (aparentment).