No podia passar el meu últim cap de setmana de ni-ni d'una altra manera.
S'han ajuntat moltes hores d'inconsciència (el meu cos creu que pot acumular hores de son per quan les necessiti, pobre) i un recital de pales. Que potser l'aigua estava a 17'7 graus, però a mi me'n van semblar 17. I no podia faltar fer l'idiota en el moment més inoportú i acabar sopant com marquesos sentint la pressió dels sense-taula. I, tot això, amb el bichucho que m'alegra la vida.
Resum gràfic.
Així que ara només queda superar la mandra i tornar a agafar el ritme frenètic, que de fet sempre ha sigut el meu preferit (llàstima del puto 6 al despertador). I a sobre diuen que cobrant, uf! Quina pressió això de començar a ser útil.
No diré allò de nova vida perquè només és un pas més; i en vull fer molts més, de passos! Necessito temps, pressupost i baixar una miqueta dels núvols. Casi ná. Però que sí, que aparco la meva breu etapa de ni-ni, fue bonito mientras duró. Que tremoli Hospitalet.
- No saber ni en quin dia visc i oblidar-me dels 25 de la meva heroïna (i futura pediatra dels meus fills)
+ Atrapar la primera
