El final de la residència. Una recta final plena de cases rurals i sopars de comiat cada cap de setmana, de festa i de primavera i de la promesa d'unes vacances reparadores...
...però no.
Una pandèmia. Allargar la residència i vacances cancel·lades. Estudiar cada dia un nou protocol i intentar sobreviure als grups de Whatsapp que no mengen ni dormen. Que la mascareta quirúrgica va per sota de la FPP2; què fas, va per sobre. Has entrat amb aquesta bata? Que tothom es quedi a casa, bé, no tothom... ara sí. Els discursos que no diuen res, els militars al carrer. Que l'Àgata ho normalitzi i ja no vulgui sortir a l'aire lliure.
Mai ho hagués imaginat així (ni jo ni ningú), però ens ha tocat. Ens ha tocat ser-hi amb pijama, ulleres de bussejar i doble mascareta. O per telèfon, o al domicili. Més hores. Aprenent sobre la marxa. Acompanyant, quan les coses van bé i, sobretot, quan van malament. Patint també pels meus. Pensant en el que vindrà després, que no serà fàcil.
No som herois, això no és cap guerra, coi. Però ens ha tocat ser-hi i hi serem, amb tot, com sempre.
Això sí, la celebració final serà èpica.
Doctoretes quasi-adjuntes
- La soledat al final
+ L'avi saludant tota la vídeo-trucada
