Au revoir!

Lo prometido es deuda, o sigui que aquí està l'entrada pre-desapariciódelmapa que vaig prometre.

Després d'uns dies de Calafell-tren-Barcelona-tren-Calafell i d'agafar una miiiica de color, ja toca marxar d'aquí; no és res personal.
Primer tocaran 2 setmanetes al meu poble estimat de 6 habitants on pasturarem amb els cavalls, farem excursions per iaies i nens, hi haurà piscina, cartes, 300 abdominals al dia (això el pollito) i molta lectura.
Després visita flaix a Logroño (estalvieu-vos la brometa, que n'estic farta) per no molestar gaire als abuelos.
I, com que sempre he deixat el millor pel final... EL viatge. Tot i la por que em fa marejar-me com una sopa (encara que m'hagin dit que és molt gran i blablabla... em conec), em moro de ganes de perdre'm per un vaixell que té fins i tot biblioteca i visitar les ciutats del nord. Prometo fer moltes fotos, encara que haguem de veure les ciutats en sprint. En tinc taaaantes ganes! (a més, mai hem anat del plan "todo incluído" i vull saber que se sent).

Quin agost que m'espera! (i després sumar-li Menorca amb els chipirons, però ja és una altra història).

Ara sí que sí, no vull llàgrimes. Enyoreu-me normal, ni poc ni massa :)

, podràs suportar-me tants dies, pollito?

J U L I O L

El verano me confunde. Tant que fins i tot havia oblidat que tinc aquest blog i que m'encanta escriure-hi tonteries de tant en tant.

Però el dia d'avui (d'aquells en que fa mandra aixecar-se del llit i més sortir de casa) m'ha fet enrecordar-me'n; i aquí estic.

Però que ningú s'equivoqui, aquests dies no he estat rascant-me la panxa mentres mirava el Tour. He près decisions (algunes més importants que d'altres), m'he il·lusionat amb projectes i ,sobretot, no he parat quieta!

A destacar un cap de setmana per terres berguedanes ple de música, foc i una familia que enamora. I tardes de posar-se al dia amb una senyoreta a qui li passa de tot i més. I donar cops de nas al cap d'un altre de bon matí, per començar bé el dia i posar una mica d'emoció a la setmana. I integrar-me a poc a poc a la mafia Solanes. I fer-me una trena de fil, com quan tenia 10 anys. I atacs de riure a l'hora de dinar amb els de casa. I moltes més coses que em fa mandra escriure (perquè sí, estic de vacances, i això es nota).

Abans de desaparèixer definitivament del mapa (barceloní) avisaré, no vull que ningú plori, que només serà un mes.

P.D. Estimat Tomàs Molina, mai et demano res, però aquest cap de setmana no, siusplau! Aplaça la pluja uns dies va...

I sinó doncs res... no sortirem de l'habitació.

Tossa is waiting.