¡ Buenos días, princesa !

" - Ah, me olvidaba decirte que...

- Dilo.

- Que tengo unas ganas de hacerte el amor que no te puedes ni imaginar. Pero esto no se lo diré a nadie, sobretodo a ti. Deberían torturarme para obligarme a decirlo.

- ¿A decir qué?

- Que quiero hacer el amor contigo. No una vez, sino cientos de veces. Pero a ti no te lo diré nunca. Sólo si me volviera loco te diría que haría el amor contigo, aquí, delante de tu casa, toda la vida."

La vida es bella.

Gran i petita.

Acabem com comencem: petits. Sorprèn el munt que ens podem arribar a encongir. I tornem als bolquers, al dormir tantes hores, a dependre dels demés...

Ella, que era tan gran, ara és petita i poca cosa. Però no tot ha canviat, segueix queixant-se igual (senyal de que tot va bé) i donant guerra.

I per molt que digui ella, sé que aconseguirà espavilar les cames, tard o d'hora. Perquè està envoltada de persones que la molestem, la treiem del llit, la renyem... total, que l'estimem. Sobretot un, que ja l'ha aguantat més de 50 anys i encara no en té prou. Que diguin el que vulguin, "l'amor no existeix" o "no dura per sempre"... però després del que he vist aquests dies, puc assegurar que estan equivocats del tot.

Ha sigut un cap de setmana intens, estic rebentada. Molts quilòmetres, hores a la clínica, caminates (o sprints darrere el meu pare) pel centre prenent "pinchos", tot això mentre la ciutat estava de festa major (però una de veritat, de 10 dies non-stop, res a veure amb la Mercè). Però ja tornem a ser aquí, la fresqueta també i rematarem això amb un bon partit de bàsquet; per començar la setmana amb les forces renovades.

Para la ternura siempre hay tiempo (a vegades me n'oblido)

Menorca.

Aeroport del Prat, 7.30 del matí: "Sobretot, hem de tenir les expectatives baixes, així segur que les superem".

I les hem superat, i tant! Tot i que el començament va ser una mica desastrós: 5 noies amb 5 maletes en un micra que posen 40€ de gasolina de 20 cèntims en 20 cèntims i quan arriben a l'apartament els hi fan la conyeta de "està tot ple, no teniu reserva"... Però tranquils, falsa alarma, Menorca ens va enamorar, i de quina manera!

Llevar-nos a les 7 del matí per anar a veure cales i banyar-nos en aigües cristal·lines. Pel camí donar les gràcies en massa a tot cotxe amable i cagar-nos en els que no paraven. Relax a la piscina, amb jocs "made in Laura" inclosos. I veïns que ens deixen al·lucinades amb notetes acosadores i després resulten ser bona gent que es paren a posar-nos les llums curtes i a veure l'arc de Sant Martí (o això pensavem). Fer el guiri arrebossant-nos senceres de fang i quedar-nos amb la pell més suau que el cul d'un bebé (i destenyir durant 2 dies). Nits a Ciutadella donant-ho tot desde que pujavem al cotxe. Seguir la Josefa fins la mort, encara que sigui contra direcció. Una nit a sa cova d'en Xoroi, fugint de la música i gaudint del lloc i la companyia. Jugar amb la calipàndria banyant-nos al vespre en una platja deserta veient com s'acostava la tempesta. Fer de Celestinas i encertar-la. Conviure amb les formigues (per força). Cafès multitudinaris en una mini terrassa. Dormir poc i amb un coixí impossible, per no perdre el temps. I atacs de riure a l'avió, quan ja no pots més.

Una cosa està clara: vivim al límit, i ens ha sortit de meravella. Començar de nou la rutina no sembla tan dur després d'aquests dies amb els meus xipirons, que sempre estan allà (i més els hi val seguir sent-hi).

Menorca, tornarem.