21

Dolç. Així definiria el meu 21è aniversari.

Va començar amb un sopar siri-indi amb les futures doctores (doctores, que no cuineres; o que li expliquin al pudding d'ositos amb vodka), per adonar-me que cada vegada estan més aprop i que no vull que marxin.

El matí següent va sonar el despertador massa d'hora per anar a Terrassa i em va envaïr el llit per donar-me una gran abraçada (de mama només n'hi ha una). Així ni la pluja va poder espatllar-me el matí!

Després de rebre els consells i acomiadar-me dels psiquiatres més molons, ferrocarril i corrents cap a casa la iaia a posar-nos les botes; que ja és època de rovellons i que no falti el pastís de xocolata personalitzat. Més dolçor. I els pollitos que aprofiten per recordar-me que no s'han oblidat de mi  i que matarán montruos por mi (ah, i que seré invencible amb les malles miraculoses, no em pararà ningú).

A més, vídeos que m'estoven, trucades de conversa unilateral perquè estan sords , fotos de les que no fallen desde... buf, desde sempre; felicitacions llargues, curtes, que vénen de molt lluny però que sento tan aprop, abraçades. I només era migdia.

Em van assaltar amb més xocolata (com em coneixen) després de la nostra tarda de classes apassionants i jo ja no sabia com donar les gràcies, simplement no en sé.

I cap a Cornellà on m'esperava la sorpresa de les "petites" cracks amb cançó inclosa i petons i espelmeta. Les grans tampoc es van quedar curtes amb una superactuació desde la grada. Xocolata i caramels per a totes.

Diguin el que diguin, celebrar que em faig gran (o vella) és dolç. Dolcíssim. I no és per la xocolata.

Felicitat (s)

- Una altra cana traïdora

+ Les que no criden però empenyen (aquí, allà, ahir, avui i sempre)

Que el ritmo no pare!

Vam marxar 3 dies al sud. No perquè hi tinguem familia, que és el que tothom pregunta quan dius que marxes a Córdoba pel pont, ni per poder veure després el nord; simplement perquè no hi havia ofertes sucoses per anar a Budapest. Però eh, ha superat les expectatives (que val, no ho negaré, no eren moltes).

Ens vam plantar a Córdoba en 4 horetes i mitja, pim pam; i després d'al·lucinar amb les magnífiques traduccions a l'anglès i al francès (o alguna llengua similar) de les normes dels apartaments i aconseguir entendre a la recepcionista, els tres pollastres vam ocupar el nostre mini-apartament. I ale, el plegatín per l'Ali, que és la més petitona.

Que si la mezquita i fotos jugant amb la velocitat d'obturació; que si agafar el camí contrari per anar a l'Alcázar; que si menjar el mateix durant 4 àpats seguits: japuta, berenjenas a la miel i tapes vàries; que si fer-nos fotos fent l'idiota; que si descobrir que és la ciutat amb més casaments per metre quadrat.

En fi, fer família, menjar bé i trobar-nos taxistes simpàtics que adoren els catalans ("¿por qué criticas a los catalanes? ¿conoces alguno? no, pues te callas") i que de pas dónen més volta de la que toca.

                                                                          

Ha passat només una setmana i ja em queda lluny. Dies de ritme frenètic però contenta; ja tinc ganes de passar una altra setmana entre els que viuen en un altre món, sense oblidar que els malalts som nosaltres.

- Que fagi calor asquerosa de quasi-novembre
+ Anar recordant a poc a poc com es bota la pilota

És hora de tornar?

Sé que aniré de cul; ja he hagut de sentir la bronca a casa de "no pots fer-ho tot, has d'estudiaaaar, tant bàsquet no!". I sé que tenen raó, sé que dormiria poc i que passaria moltes hores a Can Carbonell però... és el que necessito ara mateix. M'ho estan demanant a crits el meu cos, el meu cap i el meu cor. I costa ignorar-los, criden molt fort.

De moment a poc a poc, a entrenar (ofegant-me al fer un sprint, però almenys res de marejos, que ja sóc gran) i amb el pont al mig per reflexionar-hi una mica més desde terres cordobesas. Però després... com si ho veigués: deixaré de fer-me la retirada.

Maig 2011, últim partit de groc-i-blau

- Que em piqui la mosca tse-tse cada X mesos

+ Siusplau, que el cirurgià tingui raó i no torni a estar trencat (perquè ell ha treballat més que ningú i el vull veure jugar una altra vegada)