Felicitats, Esther

Porto una bona estona davant de la pantalla i encara no sé què escriure-li al meu àngel de la guarda.

Va, seré coherent i començaré amb un: "per molts anys!!!", que és el que toca.

Ara em fa gràcia que cinc anys enrere escrivíssim aquella nota prometent-nos amistat eterna i un retrobament de les sis, imaginant-nos com seriem als 21 (quan fóssim grans). I no sé si és bo o dolent però... seguim sent les mateixes (bé, més guapes i potser una mica menys flipades... o no) i és que mai haguéssim imaginat que el temps passaria tan però tan ràpid.

Ep, no ens confonguem: ràpid no vol dir poc intens; que n'han passat un munt, de coses!

Tantes que no té sentit que les escrigui aquí, perquè no acabaria i avorriria als meus fidels lectors.

Avui només diré una cosa: has de saber (fes veure que no ho saps) que no has de ser una dona forta 24h al dia dels 365/6 dies de l'any. Que sé que pots, eh, però sempre que te'n cansis aquí estaré. Per riure'ns de tot i tothom, per abraçar-te (encara que tu en sàpigues més), per plorar amb motiu o sense, per viatjar, per fer cafès eterns, pel que necessitis, vaja. Al meu ritme, perquè ja coneixes la meva adorable mania de no mirar mai el telèfon, però arribaré.

Ah, i el més obvi: t'es-ti-mo

- Que, tot i el que cobren, trobin la porteria massa petita

+ Les migdiades dolces dels dimecres

De mama només n'hi ha una

I avui fa anys!

I tot i l'eterna discussió amb la iaia de si va néixer en dimarts o no (que inevitablement surt cada any)... què importa? És la millor mama del món (i no ho dic només perquè sigui la meva) i deixem les supersticions pels pallussos.

Per això, els seus tres pollastres hem volgut endolcir-li aquest bonic dia d'abril, que ningú s'ho mereix més (i val, tots tenim una debilitat per la xocolata... potser l'hem heredat, qui sap).

Felicitat(s), mama!

PD. I no et creguis que només penso en tu quan sona el ja clàssic a casa "ai verge santa del Roser, volem el just per viure bé!"; o quan em renyes per tenir l'habitació tan desendreçada (el meu caos particular); o quan em repeteixes mil vegades les coses abans de deixar-nos sols a casa; o quan fas anys, com avui. No, no.

Més o menys amagada, sempre et tinc al cap (cor), coses de ser part de tu, suposo. Però amb deixar constància d'això uns pocs dies a l'any ja en tenim prou, que sempre ens ha agradat fer-nos les fortes.

50 + 2

- Els marejos "made in ali", que mai desapareixen del tot

+ La combinació de fruita i xocolata negríssima

Sense mona

Han sigut unes vacances en majúscules. Amb caminades per apropar-nos al cel (que amenaçava pluja però per valents nosaltres) i d'altres vora el mar, lluitant contra el vent i fent aquells salts estúpids al mullar-nos els peus que fan t'esquitxis fins als genolls.

Però no us deixeu enganyar, no sóc cap heroïna ni res per l'estil: m'agrada fer cuento.

En resum, evasió elevada a l'enèsima potència, per agafar forces. Que ens esperen dos mesos durillos, que encara ho seran més quan el bon temps es digni a envaïr Barcelona.

Però abans, una cursa per la ciutat que, segons la Vanguardia (on anuncien pluja 350 dies a l'any), serà passada per aigua. On tornarem a pujar a Montjuïc, però ara sense ou de xocolata sorpresa ni petons entre canons (que no camions). No, serà una imatge tirant a patètica de falta d'aire i mal de cames, però en tinc ganes.

Com també tinc ganes de celebrar aniversaris, de Sant Jordi (el de les roses i els llibres, no el que mata zombies), de no perdre del tot al que m'he/ha arribat a estimar tant, de fer plans d'estiu, de robar màgia.

- Caminar a ritme de processó

+ Les cançons que t'alegren els matins grisos i humits

droga casi-estiuenca