Vacances (de veritat)

Això són vacances. Passar tot el matí organitzant un viatge que promet moltíssim, una tarda de cine i palomitas amb la Laureta i, de camí cap a casa, tot i la foscor i el fred dir "aniré a córrer una estona"; i el millor de tot: fer-ho.

I tot això sense sentir el Pepito Grillo amb veu de mama a l'orella dreta dient-me: "hauries d'estar estudiant... què farem amb aquesta nena?". Vacances pures.

Però curtes, es faran molt curtes. Ho he descobert només amb un cop d'ull a l'agenda... falten hores!! ( fins aquí la dosi habitual de queixa)

I res més, London ens espera! Però, mentre no arribi dilluns, ompliré totes les hores amb amics que he tingut abandonats, entrenos als mini-cracks, estrés pre-viatge ("encara no t'has fet la maleta?!"), intentant endreçar la meva habitació caòtica i, sobretot, tenint-lo al cap (al que ara em pensa) i molestant-lo tant com pugui.

Sooooooom-hi!

aquest any també toca fusió, però a Hyde Park.

Pa'lante

És interessant això de tenir cicatrius. Són ideals per explicar històries: de dolor, d'hospitals, de por, però sobretot, històries de superació.

A poc a poc, pollito. Uns dies més de sofà i pèsols congelats i després ja sortiràs a menjar-te el món. Això sí, al ritme de les crosses i cuidant (i fent currar) aquest lligament nou. Que els mesos passen ràpid i, abans del que et penses, ja tornaràs a fer-te el mate.

Això sí, mentrestant tindràs a tot un equip vigilant-te i fent-te costat. I als de casa cuidant-te i recordant-te que no has de córrer. I als amics demanant-te que els hi tornis a explicar la història del teu "despertar" accidentat. I als fisios proposant-te exercicis impossibles (o això et sembla). I, i, i... I tu, com si res, tirant endavant.

trepitja fort, pollo

Nadal (part II)

... i episodi final, per desgràcia.

Com a estudiant que sóc, hauria d'haver passat gran part d'aquestes vacances entre llibres i apunts, rondant per la biblioteca.

He dit "hauria".

Estic boja, descentrada, amb el cap ple de pardals... és a dir, enamorada. I això fa una miiiiica més difícil cumplir l' "hauria" i acabo fent el "vull".

Aquesta 2a part del Nadal em vaig dir: "Vull que els petits cracks fagin un bon torneig, sense importar les hores que hagi de passar a la Bonaigua. A més, vull acabar l'any de la millor manera. Vull celebrar-ho amb les 5 flors que m'aguanten any rere any, amb gambes incloses. Que sí, que vull començar-lo amb elles (i tenint al cap al que m'agrada despentinar).

També vull fer l'amor. Ah, i jugar un matí fred, que mai havia rigut tant fent patxangues. Vull que passin els Reis? Mmm bah, ho canvio per un vespre amb el pollito, que últimament s'enyoren els moments de germans. I com que ja només em queden 2 dies de vacances, vull aprofitar-los tant com pugui (si cal interrompre migdiades, doncs s'interrompen).

Vull perdre'm."

I ho he fet.

El temps apreta, ja noto la pressió... ara sí, ja puc centrar-me (tant com em deixi el meu cor-cap-cos) en la medicina.