Lliçons de divendres.

Avui és dia de reflexió, així que res de parlar de política. Ho sé, ho sé, us moríeu de ganes de llegir més campanya electoral, promeses que, com diu la cançó, "se olvidan antes de decir", i debats interminables. Doncs ho sento.

Sabeu allò que diuen que no pots anar-te a dormir sense haver après una cosa nova? (així canviant de tema radicalment) Doncs ahir en vaig aprendre moltes, de coses. És més, faré una llista.

Coses que va aprendre l'Ali el dia 26 de novembre

- A no preguntar mai més a la mama: "i de què va la peli?", a menys que no vulguis veure-la mai o que no t'importi saber què passarà a cada instant.

- Que la biblioteca també és un lloc fantàstic per anar a jugar a la nintendo

DS durant 3 hores.

- Que "nudillo" en català es diu "artell", i que no cal haver-se pegat amb ningú per tenir-lo morat.

- A distingir entre homes i dones (que us juro que no és gens fàcil)

- A saber com se sent un transexual ("com us sentirieu si demà us sortís barba?").

- A no al·lucinar quan l'autobusero passa de llarg quan la noia del teu costat estava clarament sol·licitant la parada.

- Que la més ràpida serà la que s'omplirà l'armari de roba d'esport de marca.

- Que s'ha de fregar molt per esborrar una guixada de retolador de la cama.

I diria que no em deixo res... Ha quedat clar, doncs, que ahir va ser un dia realment productiu, i em sento orgullosa.

I ara sí, demà votaré per primera vegada a la vida i em fa il·lusió. Però... la veritat és que no estic (ni)con(ni)vençuda.

Motivació.

Avui és l'esperat dia en que em toca motivar al meu equip. A Sant Just som així, a cada partit li toca a una demostrar les seves habilitats d'speaker o llegint frases de grans jugadors, entrenadors o pel·lícules varies (fins i tot hem vist algun vídeo!).

I avui em toca a mi.

Com motivar a 11 ties en 5 minuts? El meu problema és que em motivo sola.. com encomanar-ho?

Tranquiles, que no cunda el pánico, trobaré alguna frase sublim que ens obri els ulls i que ens provoqui unes ganes de jugar d'aquelles maques maques.. l'acabaré trobant.

Però si la frase no (em) us convenç, només cal recordar quantes hores a la setmana dediquem a l'equip. Encara que tinguem son, gana, mandra, estrés, el que sigui. Alguns pensaran: "doncs quines ganes!"però nosaltres seguim fent-ho.

Per què? Ells no coneixen la recompensa, nosaltres sí. I val la pena.

Així que avui, sigui com sigui el meu intent de motivar-vos, sé que vindreu totes a guanyar. I sé que totes estimeu aquest esport i també sé que formar part d'aquest equip és la bomba.

O sigui, que estic la mar de tranquila.

A Sant Pere de Ribes ja tremolen.

La magrana de l'any.

L'abans i el després.

Inspirant-me en la teoria del palosanto anual de la meva mare (en la qual no penso aprofundir, ja que a mi, el palosanto, ni fu ni fa), ahir vam realitzar el ritual de "La Magrana de l'Any".

Podeu pensar que a casa nostra fem coses rares i tal-i-qual, però.. i qui no en fa?

El procés no és tan fàcil com sembla, tot s'ha de dir. Abans de passar a l'acció purament assassina de la magrana, vam haver de realitzar uns estudis intensíssims sobre la tècnica més efectiva (aquest pas va suposar moltes converses dinant a casa la iaia, casi tantes com els clàssics "el teu tiet/pare de petit no menjava gens" o "avui et toca tros de conill de nen o de nena").

Dominant ja la teoria, vam decidir posar-ho en pràctica. Resultat: morter en mà i la cuina plena de granets vermells-rubí i suquet d'aquest que tacaquenoveas, més alguna que altra rialla al veure el desastre.

Total, que menjar magrana a cullerades fa tardor i fa familia. Això sí, una a l'any. Perquè ens agraden els rituals sense sentit i els esperem com si fossin la cosa més especial del món (i potser ho són).