Vaig néixer petita, escarransida, amb els ulls de xineta (hija de Li Peng, com em deia el meu abuelo) i un munt de cabell negre negríssim. Quan veig aquelles fotos del dia 25 penso... vols dir que sóc jo?
De bebé només menjava i dormia, tot en excés, com bé em recorden sovint; ah, i el chupete era sagrat.
Em va traumatitzar anar al parvulari just quan va néixer el pollito (jo estava acostumada a ser la reina de la casa i em va destronar) i, de fet, no guardo gaires records bonics d'aquella època, per molt que sembli obligat tenir-ne.
Es veu que els nens de la classe em van preguntar si era estrangera, perquè només m'entenia la meva mare (i perquè la dona hi posava imaginació). Els logopedes em van salvar la vida, sinó encara semblaria d'un païs llunyà on no existeixen ni la "L" ni la "R".
Tot i així seguia (i segueixo) tenint la llengua mandrosa. De res van sevir els estius fent exercicis de llengua cada tarda (existeixen i tenia un quadern superxulo); segueixo sense saber empassar; o això diuen, perquè jo no ho sé fer d'una altra manera. Es veu que la resta dels humans fan "te-che-ko" i... jo no, per portar la contrària.
Què més... ah sí. He passat mitja infància-adolescència marejada. Em marejo al cotxe, als vaixells, als autocars, a totes les atraccions que girin, quan feia massa esforç (és a dir, a la meitat dels entrenaments), quan em poso malalta, dies random, quan ningú més es mareja...
Tinc les mans petites i el dit gros del peu massa llarg. La meva pell sempre ha donat pel sac, tinc accés VIP a la dermatòloga. Tinc una superpiga que permetrà identificar el meu cadàver si es dóna el cas. Sóc miop i tinc l'olfacte menys fi de Barcelona.
Sóc patoseta i poruga i canto fatal i nado com un gosset i em queixo per tot i visc en el meu caos particular.
I mil coses més que ara no em vénen al cap...però segueixes llegint i segueixes aquí. Doncs queda't.
I en res tornar a conquistar Menorca.
- Encarinyar-me amb els Stark
+ Els comptes enrere
