4 d’abr. 2016

Sobredosi vermella

El ritme de vida caribenyo que porto m'impedeix escriure les coses quan toca; o potser se m'està encomanant la mala (per no dir odiosa) costum d'anar tard; o potser és que la setmana santa va ser tan intensa que necessitava uns quants dies per ordenar les idees (i les emocions) abans de passar-les a escrit. Sigui com sigui, aquests dies es mereixen ser explicats i, sobretot, recordats.

L'inici no prometia gaire: va ser un cap de setmana de casi-victòries-però-no, i de les que fan mal de veritat. Però això no ens va impedir posar-nos les bombones d'oxigen a la falda i viatjar fins a Comarruga, on ja ens esperava una colla d'hormones desenfrenades que volien lío, així a la primera nit ja. Sort que allà estava la Isa per resoldre tots aquests dubtes referents al sexe oposat i les seves propostes curioses (quin fàstic, babes!).

I van començar els 4 dies de bàsquet, bufet lliure, piky piky, poques hores de son, torns de lavabo i més bàsquet. 
He al·lucinat amb aquestes petites cracks, que lluiten contra gegants i després volen anar a dormir d'hora (amb petó de bona nit inclòs) per descansar suficient pel proper partit, que això és un torneig i hem vingut a jugar. Clar que sí, no com els seus entrenadors, que han vingut a guanyar el concurs de disfresses per guanyar en alguna cosa. I eh, com els aplaudien, tan bons són que no hi va haver rival, mai més ben dit.
Que bonito es formar part d'aquesta família (apadrineu a una vermella i ho entendreu).










Les heroïnes, dues entrenadores orgulloses i la pera




Com tothom sap que descansar és de covards, una parada de deu minuts per canviar de maleta va ser suficient per dirigir-nos cap a Can Sarandonga

Allà ens vam reunir la presidenta del femení (i de la pista de ball), la maniàtica de lo sensual, doña anti-terciopelo, la Milà que en els moments lliures és entrenadora de galletis, la reina de Marruecos i cantautora, la coixa i presentadora oficial del sorteig de la Champions, la personeta que millor crida "muebleeeees", la teenager creadora del vídeo més tendre (que segur que el visualitzava en les seves hores d'inconsciència), la conductora de taxi més zumbada, la mueblegato que ja domina l'art de la barbacoa (que per cert, on estava?), la silenciosa jugadora de Rummy, la nova i ambiciosa incorporació gironina, la cantant per excel·lència del club que encara no m'ha passat la pilota per darrere l'esquena, l'àngel que m'ha aguantat tots i cadascun dels dies (des de ben d'hora al matí fins a ben tard de matinada), l'únic i valent home de la casa i jo mateixa per passar 4 dies en una casa rural. Tot un repte.

Evidentment, totes les mares ens seguien preocupades per les xarxes socials, gens convençudes de que aquestes 16 habibas aconseguissin menjar bé i tornar senceres a casa.
















Però ho vam aconseguir. Vam sobreviure a la primera i última sessió de físic, al bany d'aigües termals, a l'excursió a Casserres creuant-nos a un tolai de poble molt actualitzat, a la barbacoa per berenar, a la gimcana, a les nits llargues amb fruta madura i a les no-nominacions. 

Què fàcil és ser feliç.

I ara... a atrapar la primera.



- La tos que contraataca.
+ Que se'm caigui la babeta quan el veig (i alhora tingui ganes de pegar-lo)