Ara que ja han passat prou hores per assumir-ho, crec que ja puc escriure alguna coseta sobre aquesta temporada (que encara no s'ha acabat, però casi casi) i sobre la manada.
Ha sigut l'any en que m'ho he passat millor jugant a bàsquet, així de clar. I no perquè mira, de sobte m'he tornat una crack i domino la pintura; no no, ha sigut gràcies a vosaltres: a e
lles i a ells. A les que formen o han format part d'aquest equip. Que més que un equip és una gran manada, com diria el llop més vell.
Mireu, no sé com ens ho hem fet per fer coincidir a tantes persones genials, però tant diferents, i fer un EQUIP (un de veritat; si heu format part d'un ja sabeu a què em refereixo). Tampoc sé com ens ho hem fet per entendre'ns des d'un principi i sentir-nos tant a gust dins i fora la pista. Ni com, després del munt d'hores juntes, no hem acabat a pinyes, sinó que hem acabat rient, cantant (o fent-ho veure) i sota la dutxa vestides. No sé moltes coses. L'únic que sé és que repetiria. Així, sense dubtar-ho. Que em sento afortunada d'haver sigut una "loba" més i que tot el que hem aconseguit ens ho mereixem.
I ara, amb el vostre permís, m'agradaria dir quatre cosetes a cada lobita. Perquè sou les "culpables" d'aquest gran any. (Que si voleu us les llegiu i sinó voleu no, eh)
Raquel (capi): Tantes hores pegant-nos i com ho enyoraria si deixéssim de fer-ho! Que ara em fa moltíssima gràcia quan penso en la por que em vas fer el 1r dia... pobreta de mi, estava cega. L'ànima d'aquesta manada.
Blanca (capi): Que encara que t'enfadis amb mi per "substituir-te" en el paper de capitana, saps que ets insustituible! I que, en aquests 2 anys, t'he agafat molt i molt de carinyo (tot i els rots a la cara i els atacs per l'esquena).
Noe : Només vull que sàpigues que no ets el "bufón", com dius tu, ni de conya. Ets la xispa d'aquest equip, sense tu tot seria més gris! I gràcies per aquesta capacitat que tens de fer sentir com a casa a tothom, des del primer dia.
Laura: L'última en dutxar-se i la meva companya de fatigues al poste. I també una experta en fer que et trobi a faltar sinó apareixes un dia i que acabi posant-te cançons al facebook. Què faria sense tu!
Cristi: Que a mi no m'enganyes, que tot i començar com la
més calladeta, ja les deixaves anar de tant en tant, i de quina manera! Un plaer haver compartit tot això (incluides les dutxes infernals a l'escola alemana) amb tu, triplista.
Esther: La més intensa, saps què vol dir deixar-s'hi la pell i t'admiro per això. I també saps que trobaria molt a faltar els nostres superescalfaments fins a la "gasolinera" amb converses incloses, crack!
Maria: Tot i que no has estat fins al final, tu també has format d'aquesta manada i seria injust no incloure't. Espero que tinguis molta sort en tot i que no t'oblidis de nosaltres!
Lua: Han sigut 2 anys genials al teu costat i m'encanta que em segueixis sorprenent! (agafant prestats cartells de pavellons tarragonins o fent invents per posar gasolina)
Andrea: Va, hauré d'admetre que et vaig perseguir fins a Sant Just! Que volia tornar a jugar amb tu i ara entenc perquè: veure el somriure+monyo Jovellar 4 cops per setmana no té preu!
Carla: Buf, què puc dir de tu, pringui? Ja van 8 anys... I no ho cam
biaria per res! La meva millor amiga és una crack, senyors. Sense tu... res (com diria la Laura: "¿dónde está tu parejita?")
Anna: Ja ho diuen "más vale tarde que nunca". Ha sigut genial tornar a jugar amb tu, pívot pibón, de veritat. Has demostrat que no és tan difícil integrar-se en un equip i fer-te estimar. La lliga també és teva, "oh si nena".
Andrea (peque): Només dir-te que té molt mèrit haver-nos aguantat tants dies i que espero que tu també guardis tan bon record com nosaltres! Gràcies per tot, crack.
Helenita: Encara que ara estiguis a Les Canàries donant canya als millors equips d'Espanya, no m'oblido de tu. Que ets una "cachorrilla" més i sempre ho seràs.
Cachi: Tot i que últimament ja no ens veiem tant, has estat suant amb nosaltres moltes hores també! Què fàcil és estar al teu costat, bonica.
I 4 paraules també pels llops, que espero que s'ho hagin passat tan bé com jo (tot i els casi-infarts i altres penes que han hagut de patir):
Alfred: Sense tu no estaria aquí (ni a casa cada nit després de l'entreno). I ja no ets només un entrenador, ja ets un amic (i això no té preu!). Així que només puc agraïr-te la paciència, l'esforç i tota la confiança que has posat en mi i en totes i demanar-te un favor: ara ja pots relaxar-te més, somriu, home!
Ramon: El llop més vell que adora el bàsquet i que ens tracta com a princeses... M'has ajudat a que confii més en mi i has aconseguit fer-me somriure sempre que has volgut. Per ser una de les persones que deixen "huella"... moltes gràcies per tot! (i més)
Evidenment també hi ha moltes més persones que han estat al nostre costat i ens han ajudat sempre que ho hem necessitat. També m'agradaria donar-lis les gràcies a ells i elles.
Uff... potser m'he passat una mica escrivint (i això que ho he volgut fer curtet!). Ja paro o m'odiareu la resta de la vostra existència.
Només em queda dir... A PRIMERA, OEEEE! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada