(Ni nits fredes ni quedar-se a casa)

Jo, dormilega professional, he comprovat que puc aguantar una setmana dormint poc, passant moltes hores a Terrassa, dinant el meu tupper a velocitat récord i sense adormir-me als apassionants seminaris d'endocrí; i tot això sense perdre les ganes de júniors meravella, de bàsquet, d'aprofitar aquest solet que em perd i de robar estonetes als ulls verds que em tenen hipnotitzada. 

Encara no tinc clar si podré suportar aquest ritme 8 setmanes més, però de moment vaig pel bon camí.

(Evidentment seguiré queixant-me, és un vici incontrolable, però no em feu massa cas... no puc tenir més sort.)

Una menció especial a la mama més cuqui del planeta (la meva, està clar). Que passen els anys i ella està més i més i més estupenda!

No hi ha qui la pari (ni la fascitis)

- El puto queixal del seny

+ La primavera

Sóc aquí

Vaig a treure la pols del meu racó preferit. Primer perquè ja tinc mono d'escriure i, segon, perquè em poso nyonya quan s'acaben les vacances (i més al pensar el muuuuuuuunt de dies i hores de feina que queden per a les següents).

Demà ja tornen a tocar nassos, orelles i colls. Buf, fins i tot això em fa pensar en... en punts febles. Els punts febles en aquella veu. La veu en un concert de fa uns anys. El concert en riures al sofà. Aquests en tirar el gelat a terra, perquè jo sóc aixi. El gelat en un bonic poblet de mar ple de militars. Els militars en un petó sobre un pont. I els petons... tornem als punts febles...

Mmm què deia? Ah sí, que tornem a la rutina fins al juliol i penso tocar de peus a terra (només a estones) i res de parar quieta, per variar. Sort que les hores de llum extra em dónen energia (coses de fer la fotosíntesi) i que aquests últims mesos d'apatia ja em semblen lluny. Torno a ser aquí, sencera, i no penso marxar.

Aprop però lluny

- Els dies de només 24 hores

+ Que la catalana-belga estigui creixent (encara que sigui a marxes forçades) però segueixi al nostre costat