Exili calafellenc

Allò és el paradís. Fresqueta, mar, gelats, la iaia Maria SEMPRE insistint ("va, menja més", "no deixareu aquesta misèria!"), passejades eternes (léase, caminata fins a comarruga) i sobretot.. calma, mooolta calma.

7 dies a l'any així s'agraeixen. Benvinguda sigui la rutina calafellenca en petites dosis :)

Lince, que eres un lince.

Odissea.

Després d'una nit com la d'ahir, he arribat a 3 grans conclusions:

1) Per gaudir de bona música no cal anar massa lluny (només uns quants pobles més enllà).

2) No penso agafar un altre bus nit en almenys... 1 any (o una vida).

3) Tinc la millor cunyá del món mundial.

alguns diran que vam buscar el camí més llarg per arribar més tard a casa.. i potser no estaran del tot equivocats =)

i ungles pintades que fa estiu; i agárrate fuerte a mi espalda, que en mi camino siempre hay curvas.

La primera cita.

Els nervis podran amb mi... i si no li agrada el que escric? i si no sóc prou bona? pfff odio les primeres cites.. sí sí, molta màgia i després s'acostumen a recordar amb un gran somriure atontat (si la cosa va sortir bé) però.. les odio. Massa pressió, massa expectatives, paraules que surten sense pensar i després has de córrer a rectificar-les (l'hauré cagat?), silencis que es fan eteeeerns...

però al final (increiblement) te'n surts, i sents allò tan esperat de "quedem demà una estoneta? o tota la tarda?". És més, potser robes un petó i tot, però potser és demanar massa.

les flors mai fallen.

(mmm millor no forçar les coses.. per ser la primera cita amb el meu blog, crec que ja és suficient. )

En breus, més i millor.