Seguim

He intentat escriure molts dies, però m'he quedat en l'intent. 

Semblarà una tonteria però escriure una nova entrada era com... seguir sense tu, passar  pàgina, abandonar-te; i ho notava com una patada a l'estómac. Ara he entès que no és així, que és impossible que et deixi enrere.

Sí, la meva vida segueix, però ja ets part de mi. De fet, no s'ha aturat en cap moment, i així és com ha de ser.

Seguiré estimant sense moderació; fent més coses de les que puc; arrebossant-me de pèls de gat; superant les meves pors (si el tinc a prop); cuidant dels que m'envolten; deixant volar la imaginació; formant part d'un equip; equivocant-me; marcant-me nous reptes; cantant de pena i ballant pitjor; cridant encara que no m'escoltin; empenyent quan ho necessitin i estudiant a estones (ui, que demà tinc examen).

I per molt dur que sigui el Nadal, per molt fred que faci i per molts cops al cul que m'endugui esquiant (o intentant-ho)... seguiré recordant-te, seguiré abrigant-me com si visqués entre pingüins i seguiré aixecant-me una vegada i una altra. 

I seguiu-me, que sola és molt avorrit.

- Tenir el termòstat mal regulat

+ Inaugurar noves rutines

Adéu, iaia

Per primera vegada he viscut la mort de ben aprop; i creu-me, mai estàs preparat per aquest moment.

Comença la meva vida sense tu, i crec que ja sóc capaç d'escriure't (o almenys vull intentar-ho).

Ja sé que tu sempre has sigut més de llibres, que això de les noves tecnologies... vés a saber, potser un dia m'animo i ho passo a paper.

No sé ben bé què vull dir-te. Porto estona escrivint i esborrant, escrivint i esborrant, escrivint i esborrant... res és prou bo, res és prou cert. Com costa traduïr el bum-bum, bum-bum (i mira que el meu que va lent) i ajuntar-ho amb el que diu el meu cap, que va massa ràpid!

Només tinc clares quatre coses: tu mai vas passar desapercebuda; tothom em diu que recordi els moments bons, però és que no sé com t'ho vas fer, però... no en tinc de dolents; que està prohibidíssim sucar pà directament de la cassola i menys a casa la sogra; i que, per molt petitona que fossis, el buit que deixes és immens. 

Tu sempre has cregut en el cel i, per una vegada, espero que tinguis raó. Per si de cas, jo que sóc més escèptica, et buscaré en el meu cel, brillant més que la resta d'estrelles per portar la contrària.

Ah, i no et preocupis per ell. Ha aguantat tant bé com ha pogut aquests dies i ens ha ensenyat a tots què és l'amor; quina sort vau tenir de trobar-vos!

L'avi és més fort que tots nosaltres junts i no el deixarem sol, pots estar tranquila.

T'enyorarem, no saps quant.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

- Els adéus definitius

+ No sentir-me sola

Tard, però arribo

No estaba muerta ni de parranda (bé, de parranda potser una micona).
Més de dos mesos sense escriure... un crim. No em pregunteu perquè: quan volia escriure no tenia un ordinador davant; quan el tenia davant, no volia escriure.

És impossible explicar tot el que he viscut aquests dos mesos i probablement tampoc us interessaria massa. Només dir que, rellegint l'entrada de just fa un any, després del concert... estava equivocada: hay manera humana de escapar i res de precipicis. Això sí, seguim ballant. Malament, però no hi ha qui ens pari.

Doncs això, després d'un gran estiu de passió a Menorca, de viatges eterns per França i d'una pretemporada ben llarga, tot i ser l'última en arribar (com sempre), ja és festa major. Perdó, Festa Major. I toca seure a la platja i reprimir l'instint de tapar-me les orelles, anar de concert i fer l'última parada abans de començar, ara sí, la rutina.
Ui, i tot això acompanyada del barbut d'ulls verds que aconsegueix que els dies siguin més curts i les nits més llargues.

I menció especial al pollito, que ja sap què és que li obrin dues vegades el genoll i que ja va dansant pel món amb les crosses. Així, com si fós fàcil. Quin tio... val per tres.

"Que tot està per fer i tot és possible"



- Abandonar el meu racó preferit
+ Els dinars de tupper i cotilleos al claustre

Rareta

Vaig néixer petita, escarransida, amb els ulls de xineta (hija de Li Peng, com em deia el meu abuelo) i un munt de cabell negre negríssim. Quan veig aquelles fotos del dia 25 penso... vols dir que sóc jo? 

De bebé només menjava i dormia, tot en excés, com bé em recorden sovint; ah, i el chupete era sagrat.

Em va traumatitzar anar al parvulari just quan va néixer el pollito (jo estava acostumada a ser la reina de la casa i em va destronar) i, de fet, no guardo gaires records bonics d'aquella època, per molt que sembli obligat tenir-ne. 

Es veu que els nens de la classe em van preguntar si era estrangera, perquè només m'entenia la meva mare (i perquè la dona hi posava imaginació). Els logopedes em van salvar la vida, sinó encara semblaria d'un païs llunyà on no existeixen ni la "L" ni la "R".

Tot i així seguia (i segueixo) tenint la llengua mandrosa. De res van sevir els estius fent exercicis de llengua cada tarda (existeixen i tenia un quadern superxulo); segueixo sense saber empassar; o això diuen, perquè jo no ho sé fer d'una altra manera. Es veu que la resta dels humans fan "te-che-ko" i... jo no, per portar la contrària.

Què més... ah sí. He passat mitja infància-adolescència marejada. Em marejo al cotxe, als vaixells, als autocars, a totes les atraccions que girin, quan feia massa esforç (és a dir, a la meitat dels entrenaments), quan em poso malalta, dies random, quan ningú més es mareja... 

Tinc les mans petites i el dit gros del peu massa llarg. La meva pell sempre ha donat pel sac, tinc accés VIP  a la dermatòloga. Tinc una superpiga que permetrà identificar el meu cadàver si es dóna el cas. Sóc miop i tinc l'olfacte menys fi de Barcelona.

Sóc patoseta i poruga i canto fatal i nado com un gosset i em queixo per tot i visc en el meu caos particular.

I mil coses més que ara no em vénen al cap...però segueixes llegint i segueixes aquí. Doncs queda't.

I en res tornar a conquistar Menorca.

- Encarinyar-me amb els Stark

+ Els comptes enrere

Pre-estiu

Has d'escriure, has d'escriure. Fa dies que m'ho vaig dient però no havia trobat el moment. I aquest és el moment.

No, no he acabat els exàmens ni estic en plan "estiuet, vacances, rebentem-ho tot"... ja m'agradaria. Al contrari, vam començar divendres i fins al dia 1 (que es farà llaaaaaaarg) estarem a tope. Però no he vingut aquí a queixar-me... per una vegada no! 

He vingut perquè les júniors crackilles han fet una temporada d'escàndol i l'han acabat de la millor manera possible: proclamant-se campiones. 

Això passa poques vegades a la vida i jo he tingut la sort d'estar al seu costat: animant-les, saltant, cridant, patint, remullant-nos, rient, ballant... i no puc sentir-me més orgullosa d'elles.

                                                                                                                                             Les més grans.

                                                                                                                              

També he vingut perquè ja estic fent el compte enrere per l'arribada de la belga. Sé que l'he tingut una mica abandonada. De fet, l'altre dia se'm va ocórrer posar-me al seu lloc durant uns minuts i... sento haver-te deixat "sola". Suposo que al seguir amb la meva estressada vida barcelonina no m'hi havia parat a pensar i em mereixo una colleja i un somriure, amb mirada fulminant inclosa, dels teus. Sé que em perdonaràs, però ho havies de saber. 

(I dissabte ens espera un dia dels que trobo tant a faltar).

 

No m'oblido de tu.

I, per últim, he vingut perquè m'ho ha demanat un dels meus lectors més fidels, el mateix amb qui vull fugir aquest estiu. M'és igual si mar, muntanya, volant o nedant; l'única condició és que em mirin aquests ulls verds sense fons.

- Lluïr cames blanquetes

+ Tornar a fer un entreno amb ella (com enyorava la connexió Carla-Ali)

Keep calm

Mitjans de maig ja. I algú s'ha encarregat de recordar-me que en un mes exàmens, i en un mes i mig vacances. I d'on representa que he de treure el temps jo? Aconseguiré les hores, com sempre (apurant, això sí). Però vaja, és el preu que pago (encantadíssima de la vida) per negar-me a:

- deixar de passar hores i hores a Can Carbonell. Que les crackilles s'han proposat acabar a dalt de tot per rematar una gran temporada, que han treballat més que ningú per aconseguir-ho (i volem anar a Cadaqués); i amb les meves vermelles preferides volem seguir entrenant, encara que siguem 4 gats, que ens agrada jugar, coi,  i volem posar punt i final amb el cap ben alt (coixes i no-coixes).

- tancar-me a casa (o biblioteques) més hores de les imprescindibles, que sinó no puc fer bé la fotosíntesi. I si ho faig, sempre en bona companyia, que els descansos de mig matí amb la petita-doctora que està als núvols són imprescindibles.

- esquivar el que és inevitable. El necessito, ja sigui un dia sencer o uns minuts amb pressa (que el senyor també té una vida que tela), així que no penso resistir-m'hi.

I així aniré fent, feliç i intentant mantenir la calma, que no n'hi ha per tant. I potser l'any que ve ja tocaria reordenar les meves prioritats... o no.

primer glop de pre-estiu





- Que el temps passi taaaaan ràpid al seu costat i taaaaan lent a quiròfan
+ El concepte "usar y besar"

(Ni nits fredes ni quedar-se a casa)

Jo, dormilega professional, he comprovat que puc aguantar una setmana dormint poc, passant moltes hores a Terrassa, dinant el meu tupper a velocitat récord i sense adormir-me als apassionants seminaris d'endocrí; i tot això sense perdre les ganes de júniors meravella, de bàsquet, d'aprofitar aquest solet que em perd i de robar estonetes als ulls verds que em tenen hipnotitzada. 

Encara no tinc clar si podré suportar aquest ritme 8 setmanes més, però de moment vaig pel bon camí.

(Evidentment seguiré queixant-me, és un vici incontrolable, però no em feu massa cas... no puc tenir més sort.)

Una menció especial a la mama més cuqui del planeta (la meva, està clar). Que passen els anys i ella està més i més i més estupenda!

No hi ha qui la pari (ni la fascitis)

- El puto queixal del seny

+ La primavera

Sóc aquí

Vaig a treure la pols del meu racó preferit. Primer perquè ja tinc mono d'escriure i, segon, perquè em poso nyonya quan s'acaben les vacances (i més al pensar el muuuuuuuunt de dies i hores de feina que queden per a les següents).

Demà ja tornen a tocar nassos, orelles i colls. Buf, fins i tot això em fa pensar en... en punts febles. Els punts febles en aquella veu. La veu en un concert de fa uns anys. El concert en riures al sofà. Aquests en tirar el gelat a terra, perquè jo sóc aixi. El gelat en un bonic poblet de mar ple de militars. Els militars en un petó sobre un pont. I els petons... tornem als punts febles...

Mmm què deia? Ah sí, que tornem a la rutina fins al juliol i penso tocar de peus a terra (només a estones) i res de parar quieta, per variar. Sort que les hores de llum extra em dónen energia (coses de fer la fotosíntesi) i que aquests últims mesos d'apatia ja em semblen lluny. Torno a ser aquí, sencera, i no penso marxar.

Aprop però lluny

- Els dies de només 24 hores

+ Que la catalana-belga estigui creixent (encara que sigui a marxes forçades) però segueixi al nostre costat

22

Ui, tenia això molt abandonat! Però els 28 de febrer són sagrats, i no perquè el febrer m'agradi especialment, sinó perquè la meva pringui va sumant anys, i aquest ja ens toquen els "dos patitos"!

No sé com s'ho fa ella, però cada any que passa està més bonica, deixant clar qui és la gran de les dues. I, a més, cada divendres em demostra que jugar en equips diferents no és suficient per separar-nos; que som criticones a més no poder; que mai hem sigut les cracks de la coordinació però podem ensenyar-ne i, sobretot, que encara que faci 10 anys que em suporta, que seguim sent la parella més estable del món sencer i part de l'estranger. 

Per molts anys, Carla! I per molts més celebrant-los al teu costat, recordant-nos que ens anem fent velletes però que, com el bon vi, millorem amb els anys.

"t'estimo" és quedar-se curt

Ah, i un minut de silenci per les meves cames. Ganes hi poso, espero que serveixi d'alguna cosa (sinó sempre puc culpar al super-prepa)

- Aquesta mandra

+ Saber que la pluja no espatllarà el teu dia

Lagarta

Semàfor vermell de camí cap a la biblio. Distreta em dedico a llegir els cartells de concerts del meu costat i em trobo que l'Albert Pla em diu, amb lletres ben grans i vermelles: "tu vida es una puta mierda y lo sabes". Òstia, quina manera de començar el dia! 

Però després he arribat a casa i ma mare em deixa anar "T'ha arribat una carta. De bastant lluny, per cert". Bastant lluny?! I em trobo una postal amb tota la friki-fauna adorable d'Austràlia, sí sí, d' AUSTRÀLIA. Quasi em caic de cul a terra. 

Per tots aquests anys i detalls com aquest vull seguir sent aquesta maleta que no pesa i que no es perd ni una de les teves aventures (aquí, a 17.000 km i on et porti el vent). No et pots imaginar com m'has alegrat el dia, lagarta. 

Sembla mentida com un dijous que es presentava com "amb el dia preciós que fa i jo estudiant leucèmies" es pot convertir en "sí, és un dia preciós" en zero coma.

I ja compto els dies per fugir a la France, sigui amb pluja, neu o huracà! 

i que jo t'estimo més.

- Menjar per quatre 

+ Una òstia per espavilar-me 

Gira-sol

No ha anat com m'esperava. De fet, quina gràcia tindria si tot sortim com esperem? Val, seria més fàcil, previsible i probablement més del nostre gust però alhora... seria massa fàcil, previsible i del nostre gust. 

Encara que estiguis per terres belgues sé que em llegeixes, i sé també que no ets de les que s'acurruquen en un racó a plorar durant dies i dies. Això ens ho podem permetre un dia (màxim dos, perquè avui m'engantxes generosa) i ahir ja vam tenir la nostra dosi; sí, la telepatia fa que ens coordinem fins i tot per compartir els mals dies.

O sigui que a aixecar el cap, que serà per possibilitats! No estàs sola, recorda que desde Barcelona seguim empenyent silenciosament.

I demà comencem, i comencem fort. Per variar tinc el cap a mil llocs diferents dels meus apunts però faig el que puc per centrar-me de tant en tant; que ja som més metges que no-metges i això comença a agradar-me/espantar-me.

buscarem la llum

- Esborrar-me per moments

+ Un suïs per esmorzar 

Fins al monyo!

Així és com hauríem d'estar una de l'altra després de tants anys! Però resulta que no, que el monyo més famós de Sant Just i el més alt de la Diagonal encara no s'odien (més aviat al contrari).

La de la cinta de colors, la rumplestiltskinn (reina del fotoló amb permís de la pusseta), la piltrafilla silenciosa més bandarra, la shooter blava, groga o del color que sigui, la de l'entrecot ben fet; podria seguir posant-te noms i definicions que no s'acosten ni un pèl a tota tu; o sigui que millor em quedo amb el teu: per moooooooolts (però que molts) anys, Andrea! 

Suposo que hauràs fet justícia al teu anar fent despreocupat i hauràs passat un bonic dia de fred polar, oblidant-te una estona d'exàmens i maldecaps diversos. I sinó ho has fet... malameeeent, que fer-se gran no és una excusa per salvar-se, ni se t'acudeixi!

felicitar-te un any més (i ja en van 10)

-  Els que sempre volen tenir raó

+ Les crítiques constructives

Vermelles

Ja fa mesos que m'aguanten però encara no havia escrit sobre elles, i  ja toca. 

Ahir vam jugar contra les líders/derbi/el que vulgueu i de ganes no en faltaven. Al final no va poder ser però, encara que a ninguna ens agrada perdre (òbviament), em quedo amb les estones de bon bàsquet, de morir defensant i de no baixar el cap, això mai.

No us confongueu, no he obert els ulls ara. Des del primer entreno, tot i ser la pija estranya entrenadora del junior, em van rebre amb els braços oberts. No em sortien les coses, però incomprensiblement seguien confiant en mi. Em van fer sentir com a casa en un temps récord, i això no és fàcil. M'han ajudat a tornar-me a divertir a la pista, a sentir-me útil, a formar part d'un tot, i això, repeteixo, no és fàcil.

Per això les admiro, a cadascuna d'elles; són molt grans i més quan s'ajunten. És definitiu: ja no tinc la pell vermella, sóc vermella, i a Sant Fruitós ja tremolen.

Podem amb tot.

- La punyetera cançó d'envàsonvas que un cop entra al cap, no surt

+ Els croissants de consolació per matinar

20(13)

Aquí tenim la primera entrada del 2013. A molta gent no li agrada aquest número per raons estúpides (que si porta mala sort o no sé què). Doncs a mi m'agrada, i molt, i també tinc la meva raó estúpida: vaig portar el 13 a l'esquena durant la meva etapa groc-i-blava i li tinc un carinyo especial. Així que benvingut sigui!

Em fa gràcia que la gent em pregunti: "Què el nou any?" Home, doncs bé, però potser és agosarat fer una previsió de com serà l'any extrapolant aquests 4 dies, que això no és com fer un glop de suc de pinya!
Però, tenint en compte que d'aquests 4 un ha sigut de sofà  post-nit intensa amb les de sempre, un altre  d'estudi, el tercer de bàsquet  i que avui combino les 3 coses: estudi , les 5 flors i Can Carbonell (trobant a faltar el moment pringui dels divendres, però de la setmana que ve no passa, sigui a la biblio, al pavelló o si cal anant a casa a segrestar-la); crec que em podria fer una idea del que serà aquest nou any i segurament no m'equivocaria de gaire.
On he de firmar? Ja m'encarregaré d'afegir-li els extres necessaris, però la base és més que sòlida... de fet, ja fa 10 anys que la tinc i mai m'ha fallat.

I com a propòsits... no tenir por a equivocar-me i comprendre que la resta d'habitants del planeta Terra no tenen la culpa de que jo hagi matinat (aquest segon serà complicat, però ho intentaré). Per ajudar-me a cumplir-lo, si algun dia us dirigeixo una mirada assassina de bon matí, recordeu-me aquestes paraules.

La meva constant

- L'estrés que li agafa a la mama per escriure un missatge amb el teclat tàctil
+ Ante Tomic, tot i que a vegades és fluixet (com jo)  i no l'enfonsa tot i fer 2,17m