He passat d'estudiar 10 hores al dia a aprendre a fer caldo i llenties. He canviat els percentatges inútils i les llistes de símptomes per cançons (i a estonetes també senyals i remolques ligeros, que ja tocava). He hagut de marxar una setmana a terres grises alemanyes per veure que vull quedar-me aquí (i amb qui).
He canviat les tardes de plorera sense sentit per sessions de cine de dimecres on plorem igual. He augmentat exponencialment les hores a Can Carbonell: remei ideal per treure contractures, per tornar a patir les agulletes i per compartir pista i banqueta amb les actuals (i les futures) cracks vermelles.
He passat del "no sé què vull fer amb la meva vida" al "crec que ja sé alguna cosa". He canviat la vida MIR per la vida de gat, i quan arribi el caloret ni us explico. He recuperat els llibres, converses pendents i els cafès lents. He begut massa orujo d'herbes en una nit i me l'he mirat una i una altra vegada (i ho seguiré fent fins que me'l sàpiga de memòria).
He tingut temps per avorrir-me. Molt, de fet.
La meva vida ha girat al voltant d'un examen durant uns mesos que no han sigut tan insuportables (els mesos, jo sí que ho era bastant), per molt que als estudiants de medicina ens agradi el melodrama, i ara ja sóc un número; un número feliç a més. I contra tot pronòstic el món no s'ha aturat i jo no levito.
He d'admetre que, tot i que soni absurd, per uns dies em vaig sentir buida. Ja està? Tant d'esforç per això? Però ara veig que en res aquest número passarà a ser una metge resident de família (sí, finalment m'he decidit). I així sí, ha valgut la pena. De fet, ens uns mesos estaré il·lusionada i cagada de por a parts iguals, que em conec.
Abans però, tinc per endavant dos mesos més d'hores per omplir amb tonteria, sol, bàsquet, xais i lots, la visita a Madriz, salas, decisions més o menys importants i. sobretot, per no-fer-res i fer-ho tot, per aquesta mania meva de tenir a tothom content.
són una força de la natura
- El debut gafe
+ Voler més i més
