He intentat escriure molts dies, però m'he quedat en l'intent.
Semblarà una tonteria però escriure una nova entrada era com... seguir sense tu, passar pàgina, abandonar-te; i ho notava com una patada a l'estómac. Ara he entès que no és així, que és impossible que et deixi enrere.
Sí, la meva vida segueix, però ja ets part de mi. De fet, no s'ha aturat en cap moment, i així és com ha de ser.
Seguiré estimant sense moderació; fent més coses de les que puc; arrebossant-me de pèls de gat; superant les meves pors (si el tinc a prop); cuidant dels que m'envolten; deixant volar la imaginació; formant part d'un equip; equivocant-me; marcant-me nous reptes; cantant de pena i ballant pitjor; cridant encara que no m'escoltin; empenyent quan ho necessitin i estudiant a estones (ui, que demà tinc examen).
I per molt dur que sigui el Nadal, per molt fred que faci i per molts cops al cul que m'endugui esquiant (o intentant-ho)... seguiré recordant-te, seguiré abrigant-me com si visqués entre pingüins i seguiré aixecant-me una vegada i una altra.
I seguiu-me, que sola és molt avorrit.
- Tenir el termòstat mal regulat
+ Inaugurar noves rutines
