I un altre!

Ai Carla, no sé ni què dir-te ja! Suposo que fa tants anys que m'aguantes (9 anys... és possible?!!) que no calen ni paraules, la telepatia funciona millor. Però per si de cas falla també, com el telèfon que em boicoteja, aquí deixo 4 tonterietes (que els 21 només es fan una vegada a la vida).

1) la cançó que no t'he pogut cantar (però que espero que ho hagi fet la rateta-catxonda-cantant): anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys... ( i així fins al "fiuuuu!", confio en la teva imaginació, perquè jo canto fatal)

2) una frase d'una bona amiga: "sigue nadando, sigue nadando", encara que ens fem grans i ens pesi més el cul. Sempre endavant.

3) una abraçada d'osito mimosín de les que fan esfumar tots els maldecaps

4) i per últim, un "gràcies" enorme per haver-me aguantat durant tots aquests anys i per fer-ho els pròxims 10 (almenys)

ah, i que t'estimo, però com ja t'he dit, això no és cap novetat.

Felicitat(s), bonica! :)

ara més que mai

Sol, solet.

Ara ja puc dir-ho: tinc un sistema immunitari a prova de bombes (amb el permís de la Laureta, la immortal).

Si després d'aquest hivern només he agafat un simple refredat... és que sóc més forta del que em pensava! I no serà perquè no he estat temptant a la sort precisament: desde nits veient Barcelona als nostres peus (amb porc senglar inclòs) fins a aquest cap de setmana gèlid (la millor manera d'acabar les vacancetes i començar el nou semestre ambíl·lusió).

I és que aquest cap de setmana es mereix un capítol apart.

Allà on fa tants anys vaig dibuixar un dolmen amb carbonet ara ell m'hi porta i m'ho ensenya tot, amb la il·lusió d'un nen. I jo miro, escolto, em deixo portar i l'aviso ("no ho fagis, que es trencarà") i pam, peu a l'aigua. I pateix per si m'he enfadat, jo només puc riure.

Ja som uns experts en la creació de microclimes i en córrer de puntetes, per estar el mínim temps possible tocant el terra. Sí, som pel·liculeros i ens agrada fer el tonto, és que així és més divertit. A més, hem demostrat que la millor manera de combatre el fred és acurrucar-se al costat d'algú; i si aquest algú t'ha robat el cor millor encara. I per acabar perdo la vergonya i canto, ell riu i tornem cap al món real.

Avui torna a començar la rutina, però poc a poc, per no col·lapsar-me, que canviar el xip de "vacaciones santillana" costa. Som-hi.

I pròximament... la crònica del viatge a Londres, la ciutat sense avis.