Sense moderació, de principi a fi

Admiro a la gent que escriu sobre l'amor. Els admiro perquè crec que és complicadíssim traduir-lo a paraules. I estic referint-me a l'amor romàntic; romàntic que no platònic, el real. 

Perquè teoritzar sobre l'amor és molt fàcil, però dir-li a algú que estimes tant que ja no pots seguir amb ell, que has deixat de sentir allò (no saps ben bé el què, és com una intuïció) que feia que et volguessis menjar el món al seu costat... això, senyores i senyors, és molt i molt difícil.

I és encara més difícil quan no ha canviat res, però alhora ha canviat tot; perquè tot allò que veies clar, aquell "que duri el que hagi de durar, però si fos per mi duraria per sempre" s'ha esfumat.

Llavors només et queden dues opcions: fer com si res i tirar endavant, tot i saber que us acosteu al precipici; o deixar-lo anar, per molt mal que faci i per molt que costi continuar sense el que ha sigut el teu pilar més imprescindible els últims anys.

Vaig triar la segona perquè crec que una història com la nostra no pot acabar arrossegant-se pel terra i amb gust amarg. Ha sigut massa dolça, massa animal i massa intensa per recordar-la d'una altra manera. 

Només espero que la ferida que t'he fet sigui prou petita perquè puguis tornar a estimar sense moderació ni condicions, que no molesti gens. Això no serà ara, però diuen les veus sàvies que el temps ho cura tot i que algun dia et llevaràs i ja haurà cicatritzat. 

Serà llavors quan podràs recordar la nostra història sense que faci mal i ens podrem guardar en el calaix de records que fan que tot això valgui la pena. Un calaix que aquells que es limiten a observar per no prendre mal, aquells que no s'entreguen, que tenen por a sentir i a viure, no ompliran mai.

- Ferir quan sempre he sigut més de curar.

+ La versió 2.0 de l'Ali, molt millor que la del 2013. Que m'hagis fet créixer tant.

Cenizas verdes

Verde que te quiero verde.
Verde viento, verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.

Con la sombra en la cintura,
ella sueña en su baranda,
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.

Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas.

No me preguntes por qué pero tengo este fragmento grabado a fuego en mi memoria. Quizás por la pasión con la que me lo leías antes de ir a dormir. Quizás porque siempre me ha gustado el verde. Quizás porque tú preferías a Lorca que a Bécquer. Lo más probable es que no me sirva de nada saberlo, pero sé que nunca lo voy a olvidar. Aunque quiera, aunque tenga que meter a presión mil cosas más en mi cerebro, allí quedará el romance sonámbulo en un rincón. Tu rincón. 

En tu rincón también estará el lema de la família (sí, ese "no tenemos prisa" y por eso siempre vamos corriendo) junto a tus crucigramas y la ilusión tremenda cuando llegabáis a casa unos días antes de Navidad. Y la cara de mis amigas cuando me venías a buscar al cole y eras el único abuelo con tejanos y bambas, chulo como nadie. También estan allí tus apodos para cada momento de mi vida: hija de Li Peng, ella-baila-sola, pituca y "una de mis nietas preferidas aunque sea independentista". Pero sobre todo, ocupando mucho espacio, está tu capacidad para reirte de todo, hasta de tus múltiples "insuficiencias" cuando no te llegaba el aire. 

Allí quedará todo guardado, por si nunca te necesito, para cuando te eche de menos.

(por costumbre te lo he dicho en castellano, encara que sé que entenies perfectament el català i només dissimulaves, però tranquil, no li diré a ningú)

- No saber ni quin dia de la setmana és

+ Dormir fins que em llevo amb mal d'esquena