Lagarta

Semàfor vermell de camí cap a la biblio. Distreta em dedico a llegir els cartells de concerts del meu costat i em trobo que l'Albert Pla em diu, amb lletres ben grans i vermelles: "tu vida es una puta mierda y lo sabes". Òstia, quina manera de començar el dia! 

Però després he arribat a casa i ma mare em deixa anar "T'ha arribat una carta. De bastant lluny, per cert". Bastant lluny?! I em trobo una postal amb tota la friki-fauna adorable d'Austràlia, sí sí, d' AUSTRÀLIA. Quasi em caic de cul a terra. 

Per tots aquests anys i detalls com aquest vull seguir sent aquesta maleta que no pesa i que no es perd ni una de les teves aventures (aquí, a 17.000 km i on et porti el vent). No et pots imaginar com m'has alegrat el dia, lagarta. 

Sembla mentida com un dijous que es presentava com "amb el dia preciós que fa i jo estudiant leucèmies" es pot convertir en "sí, és un dia preciós" en zero coma.

I ja compto els dies per fugir a la France, sigui amb pluja, neu o huracà! 

i que jo t'estimo més.

- Menjar per quatre 

+ Una òstia per espavilar-me 

Gira-sol

No ha anat com m'esperava. De fet, quina gràcia tindria si tot sortim com esperem? Val, seria més fàcil, previsible i probablement més del nostre gust però alhora... seria massa fàcil, previsible i del nostre gust. 

Encara que estiguis per terres belgues sé que em llegeixes, i sé també que no ets de les que s'acurruquen en un racó a plorar durant dies i dies. Això ens ho podem permetre un dia (màxim dos, perquè avui m'engantxes generosa) i ahir ja vam tenir la nostra dosi; sí, la telepatia fa que ens coordinem fins i tot per compartir els mals dies.

O sigui que a aixecar el cap, que serà per possibilitats! No estàs sola, recorda que desde Barcelona seguim empenyent silenciosament.

I demà comencem, i comencem fort. Per variar tinc el cap a mil llocs diferents dels meus apunts però faig el que puc per centrar-me de tant en tant; que ja som més metges que no-metges i això comença a agradar-me/espantar-me.

buscarem la llum

- Esborrar-me per moments

+ Un suïs per esmorzar 

Fins al monyo!

Així és com hauríem d'estar una de l'altra després de tants anys! Però resulta que no, que el monyo més famós de Sant Just i el més alt de la Diagonal encara no s'odien (més aviat al contrari).

La de la cinta de colors, la rumplestiltskinn (reina del fotoló amb permís de la pusseta), la piltrafilla silenciosa més bandarra, la shooter blava, groga o del color que sigui, la de l'entrecot ben fet; podria seguir posant-te noms i definicions que no s'acosten ni un pèl a tota tu; o sigui que millor em quedo amb el teu: per moooooooolts (però que molts) anys, Andrea! 

Suposo que hauràs fet justícia al teu anar fent despreocupat i hauràs passat un bonic dia de fred polar, oblidant-te una estona d'exàmens i maldecaps diversos. I sinó ho has fet... malameeeent, que fer-se gran no és una excusa per salvar-se, ni se t'acudeixi!

felicitar-te un any més (i ja en van 10)

-  Els que sempre volen tenir raó

+ Les crítiques constructives

Vermelles

Ja fa mesos que m'aguanten però encara no havia escrit sobre elles, i  ja toca. 

Ahir vam jugar contra les líders/derbi/el que vulgueu i de ganes no en faltaven. Al final no va poder ser però, encara que a ninguna ens agrada perdre (òbviament), em quedo amb les estones de bon bàsquet, de morir defensant i de no baixar el cap, això mai.

No us confongueu, no he obert els ulls ara. Des del primer entreno, tot i ser la pija estranya entrenadora del junior, em van rebre amb els braços oberts. No em sortien les coses, però incomprensiblement seguien confiant en mi. Em van fer sentir com a casa en un temps récord, i això no és fàcil. M'han ajudat a tornar-me a divertir a la pista, a sentir-me útil, a formar part d'un tot, i això, repeteixo, no és fàcil.

Per això les admiro, a cadascuna d'elles; són molt grans i més quan s'ajunten. És definitiu: ja no tinc la pell vermella, sóc vermella, i a Sant Fruitós ja tremolen.

Podem amb tot.

- La punyetera cançó d'envàsonvas que un cop entra al cap, no surt

+ Els croissants de consolació per matinar

20(13)

Aquí tenim la primera entrada del 2013. A molta gent no li agrada aquest número per raons estúpides (que si porta mala sort o no sé què). Doncs a mi m'agrada, i molt, i també tinc la meva raó estúpida: vaig portar el 13 a l'esquena durant la meva etapa groc-i-blava i li tinc un carinyo especial. Així que benvingut sigui!

Em fa gràcia que la gent em pregunti: "Què el nou any?" Home, doncs bé, però potser és agosarat fer una previsió de com serà l'any extrapolant aquests 4 dies, que això no és com fer un glop de suc de pinya!
Però, tenint en compte que d'aquests 4 un ha sigut de sofà  post-nit intensa amb les de sempre, un altre  d'estudi, el tercer de bàsquet  i que avui combino les 3 coses: estudi , les 5 flors i Can Carbonell (trobant a faltar el moment pringui dels divendres, però de la setmana que ve no passa, sigui a la biblio, al pavelló o si cal anant a casa a segrestar-la); crec que em podria fer una idea del que serà aquest nou any i segurament no m'equivocaria de gaire.
On he de firmar? Ja m'encarregaré d'afegir-li els extres necessaris, però la base és més que sòlida... de fet, ja fa 10 anys que la tinc i mai m'ha fallat.

I com a propòsits... no tenir por a equivocar-me i comprendre que la resta d'habitants del planeta Terra no tenen la culpa de que jo hagi matinat (aquest segon serà complicat, però ho intentaré). Per ajudar-me a cumplir-lo, si algun dia us dirigeixo una mirada assassina de bon matí, recordeu-me aquestes paraules.

La meva constant

- L'estrés que li agafa a la mama per escriure un missatge amb el teclat tàctil
+ Ante Tomic, tot i que a vegades és fluixet (com jo)  i no l'enfonsa tot i fer 2,17m