Marrameu torra castanyes...

a la voreta del foc.

Castanyes calentes i panallets de pinyons. Rock català durant casi 3 hores (i seguir cantant moltes més). Una germana que no agafa claus i et desperta a les 3 del matí perquè l'obris. La mama patint per si passem gana durant els 2 dies que passaran de juerga i decideix omplir la nevera com si ens preparéssim per una guerra. Total, un pont de Tots Sants la mar de normal.

És un descans per agafar embranzida i començar els 2 mesos a Terrassa amb l'energia renovada. Val, ho admeto, em fa una mica de por... però la del Caribbean Blue no es rendeix fàcilment i confia que podrà amb tot (més li val).

I no només toca descansar, menjar i cantar... també aprofito per deixar de donar-hi voltes (suposo que tothom vol el que no té), que sinó després prenc una de les meves decisions que sorprenen i ningú entén. Silenciaré els dubtes dels nassos, que últimament fan massa soroll, i seguiré dissimulant.

Punt i apart.

Vaig prometre a una futura doctora que faria una llista de coses random que odio (amb accent obert a la "o", només per portar la contrària) i una altra de les que m'encanten. La faré, però vindrà en "fascículos" en plan Planeta DeAgostini: una de cada per entrada del blog. Aquí van les primeres.

- Beure aigua després de rentar-se les dents

+ L'olor a pa calent

Vint

Ara que tinc 20 anys, ara que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang... escriuré quatre o cinc cosetes, aprofitant que tinc matí lliure (increïblement), sobre el dia d'ahir (ja és tradició).

Crec que ja he donat les gràcies a tots els que ahir us vau enrecordar de mi, ni que fós un instant; però sóc molt bleda i em sembla que no és suficient.

Sobretot destacar a les de sempre, que em van alegrar el dissabte i em van recordar que fer d'amfitriona és esgotador i que, per variar, no tenen previst canviar aquest "sempre"; a les doctores (i doctor) que van aconseguir que se'm pugessin els colors davant d'una palmera amb espelmes totalment inesperada a l'hora dels postres; als de casa, que saben que em perden aquelles galetes i que em recorden cada any (i ja en fa 20) com vaig arribar al món: com un mal de panxa; a la petita, que em regala una mandarina i un escrit dels que fan pensar; a la pringui, que em canta per fer-me feliç; al que m'estima com el que més, encara que no m'escrigui coses boniques; als que són nous en això d'aguantar-me tants dies a la setmana però ho porten prou bé i, fins i tot, m'ho agraeixen; als que van tard però arriben, com sempre; a tothom.

No sóc de les que ho demostra massa sovint, ja sabeu que sóc sosa. Però estimo, amb la força del que no ha patit ferides (perquè mai me les han fet), a tots i cadascun d'ells i elles.

I també penso que és trist que només me n'adoni un dia a l'any; així que treballaré per fer-vos-ho saber més sovint, no sigui cas que us canseu de mi.

Ara que tinc 20 anys, avui que el cor se m'embala per un moment d'estimar... últimament vaig taquicàrdica.

27

Em costa una mica imaginar-me aguantant a la mateixa persona (i sobretot que l'altre m'aguanti a mi, que tindria molt de mèrit) durant 27 anys. Però ells ho han fet.

I, per celebrar-ho, vam baixar fins la vora del mar i vam dinar en un xiringuito guai del paraguai als peus de l'hotel Vela. Un luxe. I qualsevol hagués dit que és octubre... la platja a petar i la calor apretant (que li diguin al pollastre, que va fer un sprint pel passeig).

Evidenment, a la conversa no va faltar "el dia de la boda..", "i el teu pare no em va donar la llista de convidats i clar..", "el dia que te cases yo invitaré a quien me dé la gana, porque pagaré yo", "hem menjat millor avui que aquell dia", "gente que no conocía me felicitaba y me metía dinero en el bolsillo" i altres historietes.

Però els hi vam deixar explicar, tantes com vulguessin. I els vam escoltar (de tant en tant) i també vam aprendre coses: que si vas vestit com el nuvi a una boda potser t'endus alguns calers, que existeix gent amb el cabell afro i ros, que quan les paelles s'incendien només cal bufar i que es pot entrar a l'hotel Vela amb xàndal i que al sortir et preguntin si vols un taxi.

Total, que els matins davant del mar i en familia s'agraeixen. I que... en cumpleixin molts més!

"Y por fin quedó convencido

de que sin ti, sólo hubiera sufrido

pues ni hubiera tenido

ni hubiera querido

y feliz

¿feliz?

¿sin ti?

eso si que no hubiera podido."

I, per rematar el dia, una trucada a última hora oferint entrades VIP pel Palau. Una experiència i descobrir que m'acostumaria molt ràpid a la bona vida.

No són tan petits

Ha sigut una setmana durilla. Moltes hores amb pijama verd i mascareta, dinars a corre-cuita, classes somníferes, alguna horeta per St Just amb una companyia immillorable, xerrades amb la doctora que val per dos... Però tots sabeu que m'agrada queixar-me perquè sí; o sigui que no em feu massa cas.

A més, ara mateix estic molt contenta i ja no puc pensar en la setmana passada, només puc mirar endavant. I això? Doncs mira, perquè aquest matí he vist detalls de crack, estones de bon bàsquet i, sobretot, moltes ganes a pista. En resum, els nostres "petits" han plantat cara als grans i, tot i que encara hem de créixer, això promet.

Una bona manera de començar el cap de setmana :)

Amb ganes de menjar-me el món, i no estic sola.