La magrana de l'any.

L'abans i el després.

Inspirant-me en la teoria del palosanto anual de la meva mare (en la qual no penso aprofundir, ja que a mi, el palosanto, ni fu ni fa), ahir vam realitzar el ritual de "La Magrana de l'Any".

Podeu pensar que a casa nostra fem coses rares i tal-i-qual, però.. i qui no en fa?

El procés no és tan fàcil com sembla, tot s'ha de dir. Abans de passar a l'acció purament assassina de la magrana, vam haver de realitzar uns estudis intensíssims sobre la tècnica més efectiva (aquest pas va suposar moltes converses dinant a casa la iaia, casi tantes com els clàssics "el teu tiet/pare de petit no menjava gens" o "avui et toca tros de conill de nen o de nena").

Dominant ja la teoria, vam decidir posar-ho en pràctica. Resultat: morter en mà i la cuina plena de granets vermells-rubí i suquet d'aquest que tacaquenoveas, més alguna que altra rialla al veure el desastre.

Total, que menjar magrana a cullerades fa tardor i fa familia. Això sí, una a l'any. Perquè ens agraden els rituals sense sentit i els esperem com si fossin la cosa més especial del món (i potser ho són).