Per Nadal...

cada ovella al seu corral.

Sort que l'ovella estona s'ho ha près al peu de la lletra, perquè sinó el Nadal seria una mica menys divertit a casa nostra. I aguantarem els: "a Barcelona fa molta calor", "el gat em fa al·lèrgia", que trenqui les botes, que fagi galetes vàries i fins i tot que es posi malalta el dia de Nadal (sí sí, ara explico la nostra odissea). I per què ho aguantarem i a sobre encantats de la vida? Perquè fa massa que no la veiem i els pollastres no estàvem al complet... i això es notava (però no em penso posar més cursi del necessari).

Després del moment tendre de germans: Nadal, ara sí. Recordarem el Nadal 2010 tota la vida, crec jo. I no perquè els canelons hagin sigut més bons (que és difícil de superar), ni perquè haguem sigut més membres a la familia, no no. Tot va ser "normal" fins les 6 de la tarda; aquella hora en que estàs allà sentada amb els cosins, tots plens encara del dinar i ja em ganes d'anar tirant cap a Barcelona. Que a Calaf quan es pon el sol... tela, i aquest any no només pel fred, a sobre ara resulta que "esto es el Bronx".

Total, que me'n vaig, eren les 6. Què coi, fantàstica hora per començar a vomitar tot el dinar (costums estones? nah, pobreta). I el pollito, que li tenia enveja, una hora més tard diu: "coi, jo també!". Així que ja tenim a dos pollastres en estat K.O. i jo que ja no sabia que fer per no morir de l'avorriment.

Així que, per motius obvis, hem passat la nit a Calaf, en plan "supervivientes". Camises de dormir de la iaia, sabatilles amb talonet, 3 mantes, llits plens de bonys perfectes per la meva esquena, 2 muertos vivientes amb cara de... d'això, goriles sense plàtan repetits, turrons per esmorzar i -5ºC a fora.

El recordarem. Segur.

Pels que estigueu preocupats per la salut dels meus germans, no patiu. Ja han begut aigua amb sucre i fan bona cara. En el fons tot va ser una estratègia per fer d'aquest, un Nadal diferent.

Aquí és Nadal i estic content!