Fèlix.

Probablement tenim el gat més pallús de la humanitat. És més, retiro el "probablement".

Ara em dirigeixo a ell (la resta, tapeu-vos les orelles):

A vegades, envejo profundament la teva vida: dormir infinites hores al dia, tenir sempre el que vols (ara mimitos, ara guerra, ara més mimos, ara t'arranco la mà d'una mossegada..), menjar, espatarrar-te en tots els llits de la casa, que tothom et digui coses amb veu d'agilipollat quan et veu i posar cara de comprensió absoluta, que se't caiguin quilos i quilos de pèl durant el dia però mai et quedis calb, despertar a les 7 del matí amb miols al primer que trobis, fer cara de pensatiu quan et fan fotos.. i en definitiva, ser el rei de la casa.

Però llavors penso en els 15 dies que et quedes sol a l'estiu, tancat a casa, amb només la companyia dels 2 bonsáis... i donc gràcies a déu per no ser gat (només per això, eh).

(Ja podeu destapar-les)

És un cagat (morirà d'un atac de cor, segur), i a sobre, acostuma a ignorar-nos d'una manera espectacular però.. és inevitable buscar-lo a totes hores. Perquè és el NOSTRE gat, i sense ell la familia Sainz Comas no estaria "al completo".

Félix, el gato, el único único gato.