El Dia Després.

Ahir va fer 19 anys que vaig venir al món; o sigui, que vaig sortir de dins la pantxa de la mama (muy a mi pesar, perquè allò és la glòria) i vaig començar a donar guerra. I molta.

En dies com aquests tothom et diu "aprofita que és el teu dia", "passa-t'ho bé".. doncs mira, m'ho vaig prendre al peu de lletra (perquè jo sóc molt així) i ho vaig aconseguir. Va ser un dia històric.

Dius.. va passar alguna cosa espectacular? Del cel van ploure flors de tots colors? (una de les meves fantasies) ... Mmm doncs no. Qualsevol espectador objectiu el podria classificar com un dia "normal".

Però... i el munt de gent que es va enrecordar de mi? (sigui pel facebook, que fa miracles, o simplement perquè sí) I el munt de somriures que em van arrencar? I tots els petons i abraçades que vaig rebre? I la trucada desde Tallin? I l'escrit de la crack-artista que sempre aconsegueix meravellar-me? I l'amor que vaig compartir (i que comparteixo cada dia)?

Tot això el va fer especial. VOSALTRES (sí, tu) el vau fer especial. I només puc dir que "gràcies" per milèsima vegada, i ho diria mil vegades més.

Veient el món a través d'uns altres vidres...

Avui, que és el "Dia Després", quan reflexiones i et poses tota inspirada a escriure (1r: paraules sense massa sentit; 2n: aquest intent de text) ... te n'adones de que ahir no va ser un dia qualsevol.