Todos los raros fuimos al concierto per començar a acomiadar l'estiu. Tenint clar que los días sin ti serán precipicios (no hay manera humana de escapar) i cridant a ple pulmó que no serás capaz de odiarme (com si per dir-ho més fort fós més veritat). Somiant amb un reencuentro inesperado en noche azul, perquè, encara que intenti refugiar-me en altres, te has convertido en mi nación.
Sort que no vaig oblidar que era festa major (amb l'ajuda de la que viu els concerts) i vam cridar que si saldremos de ésta! I que, què coi, no bailamos tan mal, son los demás los que no saben!
Per resumir-ho: va ser... fantástico parapaparapara (i així unes 10 vegades, fins a quedar-nos sense veu).
També va haver-hi temps per focs a la platja, per cobrir la meva ànsia d'aglomeracions per tot l'any, per fer el panoli al Fòrum, per assaborir la fabulosa vaga de metro a les 5 del matí i per rematar-ho amb el piromusical més rumbero que mai. Que, ara sí, l'estiu s'ha acabat i toca anar mentalitzant-se.
Soy un ser divino, ¡ven a adorarme! (motivació màxima)
- Que tot em parli amb el teu nom
+ Començar amb una victòria, encara que es pensin que el vermell i el gris no els hi queda bé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada