19 d’oct. 2012

Que el ritmo no pare!

Vam marxar 3 dies al sud. No perquè hi tinguem familia, que és el que tothom pregunta quan dius que marxes a Córdoba pel pont, ni per poder veure després el nord; simplement perquè no hi havia ofertes sucoses per anar a Budapest. Però eh, ha superat les expectatives (que val, no ho negaré, no eren moltes).

Ens vam plantar a Córdoba en 4 horetes i mitja, pim pam; i després d'al·lucinar amb les magnífiques traduccions a l'anglès i al francès (o alguna llengua similar) de les normes dels apartaments i aconseguir entendre a la recepcionista, els tres pollastres vam ocupar el nostre mini-apartament. I ale, el plegatín per l'Ali, que és la més petitona.

Que si la mezquita i fotos jugant amb la velocitat d'obturació; que si agafar el camí contrari per anar a l'Alcázar; que si menjar el mateix durant 4 àpats seguits: japuta, berenjenas a la miel i tapes vàries; que si fer-nos fotos fent l'idiota; que si descobrir que és la ciutat amb més casaments per metre quadrat.

En fi, fer família, menjar bé i trobar-nos taxistes simpàtics que adoren els catalans ("¿por qué criticas a los catalanes? ¿conoces alguno? no, pues te callas") i que de pas dónen més volta de la que toca.








                                                                          



Ha passat només una setmana i ja em queda lluny. Dies de ritme frenètic però contenta; ja tinc ganes de passar una altra setmana entre els que viuen en un altre món, sense oblidar que els malalts som nosaltres.

- Que fagi calor asquerosa de quasi-novembre
+ Anar recordant a poc a poc com es bota la pilota

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada