Començo el nou any al blog... al març. Ho sé, és gravíssim i no sabeu com ho he trobat a faltar; o sigui que no tornarà a passar. Més que res perquè se m'acumulen les coses que vull explicar al cervell, després es barregen entre elles, es barallen i al final no puc escriure res. Millor anar fent-ho en mini-dosis i sovint. Autocrítica feta.
I per què precisament avui? Doncs perquè el temps passa volant i més quan gaudeixes del camí. Sí sí, han passat 365 dies des de que ens vam tirar de cap. Així, sense mirar si la piscina estava plena o no, vam tancar els ulls i... no, no ens hem trencat, al contrari.
Amb les seves idees de bomber, els ulls verds d'un altre món i aquesta manera de mirar-me (mig lleó-mig gatet abandonat) ha enganxat tots els trossos d'Ali i... sóc feliç.
I tinc ganes de mil i una bogeries més, amb moto, avió, vaixell o des del sofà. Però amb tu, això és innegociable.
Amb les seves idees de bomber, els ulls verds d'un altre món i aquesta manera de mirar-me (mig lleó-mig gatet abandonat) ha enganxat tots els trossos d'Ali i... sóc feliç.
I tinc ganes de mil i una bogeries més, amb moto, avió, vaixell o des del sofà. Però amb tu, això és innegociable.
Sense moderació.
- Veure'l perdut
+ El sol de quasi-primavera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada