A gust entre cirurgians

Els estudiants de medicina sempre estem al mig. Sempre. És igual que intentis no molestar, ho faràs. Però ara que ja ho hem assumit... li fotem morro. Estem al mig, molestem, sí, però volem veure, tocar, olorar, preguntar i tocar altra vegada; vaja, que volem aprendre. O sigui, que seguirem al mig, ho sento.

Però no em queixo, la veritat és que aquests dies els cirurgians toràcics ens han cuidat; i tot i que a estones perdem el temps o em sento inútil, després et toca agafar la mà a algú, anar-hi a parlar una estona o veure en directe un pulmó i un cor en acció i penso que... val la pena.

Ha sigut una setmaneta més que dura: per son, falta d'hores i molta feina a fer però ara mateix (val, cal aclarir que ara estic optimista perquè acabo de dormir una migdiadeta i se m'ha passat una mica la sensació de "no doy para más") en firmaria més d'aquestes, de tant en tant; són el millor remei per no menjar-me el cap i posar-me nerviosa.

Fins aquí, prou queixes. Ja és cap de setmana i per variar estarà ple de bàsquet i estudi, i a més penso somiar moltes més hores. A recuperar forces, que les necessitaré.

droga dura

- Morir congelada a quiròfan

+ Converses a 6 bandes sobre els nostres dubtes existencials i preocupacions (amoroses, bàsicament, que som així de sensiblones)