21

Dolç. Així definiria el meu 21è aniversari.

Va començar amb un sopar siri-indi amb les futures doctores (doctores, que no cuineres; o que li expliquin al pudding d'ositos amb vodka), per adonar-me que cada vegada estan més aprop i que no vull que marxin.

El matí següent va sonar el despertador massa d'hora per anar a Terrassa i em va envaïr el llit per donar-me una gran abraçada (de mama només n'hi ha una). Així ni la pluja va poder espatllar-me el matí!

Després de rebre els consells i acomiadar-me dels psiquiatres més molons, ferrocarril i corrents cap a casa la iaia a posar-nos les botes; que ja és època de rovellons i que no falti el pastís de xocolata personalitzat. Més dolçor. I els pollitos que aprofiten per recordar-me que no s'han oblidat de mi  i que matarán montruos por mi (ah, i que seré invencible amb les malles miraculoses, no em pararà ningú).

A més, vídeos que m'estoven, trucades de conversa unilateral perquè estan sords , fotos de les que no fallen desde... buf, desde sempre; felicitacions llargues, curtes, que vénen de molt lluny però que sento tan aprop, abraçades. I només era migdia.

Em van assaltar amb més xocolata (com em coneixen) després de la nostra tarda de classes apassionants i jo ja no sabia com donar les gràcies, simplement no en sé.

I cap a Cornellà on m'esperava la sorpresa de les "petites" cracks amb cançó inclosa i petons i espelmeta. Les grans tampoc es van quedar curtes amb una superactuació desde la grada. Xocolata i caramels per a totes.

Diguin el que diguin, celebrar que em faig gran (o vella) és dolç. Dolcíssim. I no és per la xocolata.

Felicitat (s)

- Una altra cana traïdora

+ Les que no criden però empenyen (aquí, allà, ahir, avui i sempre)