Sense mona

Han sigut unes vacances en majúscules. Amb caminades per apropar-nos al cel (que amenaçava pluja però per valents nosaltres) i d'altres vora el mar, lluitant contra el vent i fent aquells salts estúpids al mullar-nos els peus que fan t'esquitxis fins als genolls.

Però no us deixeu enganyar, no sóc cap heroïna ni res per l'estil: m'agrada fer cuento.

En resum, evasió elevada a l'enèsima potència, per agafar forces. Que ens esperen dos mesos durillos, que encara ho seran més quan el bon temps es digni a envaïr Barcelona.

Però abans, una cursa per la ciutat que, segons la Vanguardia (on anuncien pluja 350 dies a l'any), serà passada per aigua. On tornarem a pujar a Montjuïc, però ara sense ou de xocolata sorpresa ni petons entre canons (que no camions). No, serà una imatge tirant a patètica de falta d'aire i mal de cames, però en tinc ganes.

Com també tinc ganes de celebrar aniversaris, de Sant Jordi (el de les roses i els llibres, no el que mata zombies), de no perdre del tot al que m'he/ha arribat a estimar tant, de fer plans d'estiu, de robar màgia.

- Caminar a ritme de processó

+ Les cançons que t'alegren els matins grisos i humits

droga casi-estiuenca