Porto una bona estona davant de la pantalla i encara no sé què escriure-li al meu àngel de la guarda.
Va, seré coherent i començaré amb un: "per molts anys!!!", que és el que toca.
Ara em fa gràcia que cinc anys enrere escrivíssim aquella nota prometent-nos amistat eterna i un retrobament de les sis, imaginant-nos com seriem als 21 (quan fóssim grans). I no sé si és bo o dolent però... seguim sent les mateixes (bé, més guapes i potser una mica menys flipades... o no) i és que mai haguéssim imaginat que el temps passaria tan però tan ràpid.
Ep, no ens confonguem: ràpid no vol dir poc intens; que n'han passat un munt, de coses!
Tantes que no té sentit que les escrigui aquí, perquè no acabaria i avorriria als meus fidels lectors.
Avui només diré una cosa: has de saber (fes veure que no ho saps) que no has de ser una dona forta 24h al dia dels 365/6 dies de l'any. Que sé que pots, eh, però sempre que te'n cansis aquí estaré. Per riure'ns de tot i tothom, per abraçar-te (encara que tu en sàpigues més), per plorar amb motiu o sense, per viatjar, per fer cafès eterns, pel que necessitis, vaja. Al meu ritme, perquè ja coneixes la meva adorable mania de no mirar mai el telèfon, però arribaré.
Ah, i el més obvi: t'es-ti-mo
- Que, tot i el que cobren, trobin la porteria massa petita
+ Les migdiades dolces dels dimecres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada