Vaig anar i tornar del paradís.
Que sí, un "paradís" ple de mosquits assassins que es fumen el Relec i on estàs sempre asquerosament moll; però també un lloc molt animal: on les tortugues et saluden, les iguanes et toleren i una mena de rata-mono-ósformiguer et roba el menjar al buffet. Un lloc on tot va lent, mooooooolt lent (el ritme frenètic barceloní es desespera amb l'ahorita mismo), però alhora on el temps passa molt ràpid.
Només vam tenir temps de flipar amb els mayas; lluitar per no morir deshidratades; donar-ho tot a la típica-tòpica boat party sense vomitar en l'intent; remullar-nos en totes les piscines, que no eren poques; veure sortir el sol, que tothom sap que el del Caribe no és el mateix; tornar a néixer en un cenote; beure mojitos com si fossin aigua i perdre'ns per l'hotel, una i altra vegada. I desconnectar.
M'agradaria dir que també descansar, però no hi va haver temps i al tornar vaig dormir un nombre indecent d'hores seguides... Però sí desconnectar. Segurament no calia anar tant lluny (i jugar-nos la vida en un avió amb un motor que "se ha venido abajo" i que només havia de creuar l'Atlàntic després) per fer-ho, però després de 6 anys ve de gust acabar "a lo grande".
M'agradaria dir que també descansar, però no hi va haver temps i al tornar vaig dormir un nombre indecent d'hores seguides... Però sí desconnectar. Segurament no calia anar tant lluny (i jugar-nos la vida en un avió amb un motor que "se ha venido abajo" i que només havia de creuar l'Atlàntic després) per fer-ho, però després de 6 anys ve de gust acabar "a lo grande".
Mèxic o Martorell, però amb elles.
Vaig tornar sí, ja fa un mes i mig; cosa que el meu to de pell corrobora. I he passat de ser estudiant a... ser estudiant en plan bèstia. El juliol ha volat però l'agost comença a fer pujada; no per res, només per la sensació de ser l'única barcelonina del barri..
Sort dels dissabtes nit que s'allarguen ballant i enverinant-nos, de la patxanga del diumenge. Sort d'arrastrar-nos mútuament a la biblioteca a morir congelades. Sort dels que em treuen a passejar, del que es riu de la meva habilitat de menjar arròs amb palillos. Sort de les festes d'aniversari que sempre van tard, però sempre arriben. Sort del que m'enyora des de terres britàniques. Ah, i sort que només és una sensació, que Barcelona està plena d'estudiants i gent que es lleva d'hora, i no estem tant malament.
Vaig anar i tornar del paradís. I ara em dedico a buscar-lo, a estones, però més a prop.
- Que el meu cervell faci vaga de tant en tant
+ Escriure l'entrada nº100 (m'auto-felicito i m'auto-renyo, podrien haver sigut més)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada