Vint

Ara que tinc 20 anys, ara que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang... escriuré quatre o cinc cosetes, aprofitant que tinc matí lliure (increïblement), sobre el dia d'ahir (ja és tradició).

Crec que ja he donat les gràcies a tots els que ahir us vau enrecordar de mi, ni que fós un instant; però sóc molt bleda i em sembla que no és suficient.

Sobretot destacar a les de sempre, que em van alegrar el dissabte i em van recordar que fer d'amfitriona és esgotador i que, per variar, no tenen previst canviar aquest "sempre"; a les doctores (i doctor) que van aconseguir que se'm pugessin els colors davant d'una palmera amb espelmes totalment inesperada a l'hora dels postres; als de casa, que saben que em perden aquelles galetes i que em recorden cada any (i ja en fa 20) com vaig arribar al món: com un mal de panxa; a la petita, que em regala una mandarina i un escrit dels que fan pensar; a la pringui, que em canta per fer-me feliç; al que m'estima com el que més, encara que no m'escrigui coses boniques; als que són nous en això d'aguantar-me tants dies a la setmana però ho porten prou bé i, fins i tot, m'ho agraeixen; als que van tard però arriben, com sempre; a tothom.

No sóc de les que ho demostra massa sovint, ja sabeu que sóc sosa. Però estimo, amb la força del que no ha patit ferides (perquè mai me les han fet), a tots i cadascun d'ells i elles.

I també penso que és trist que només me n'adoni un dia a l'any; així que treballaré per fer-vos-ho saber més sovint, no sigui cas que us canseu de mi.

Ara que tinc 20 anys, avui que el cor se m'embala per un moment d'estimar... últimament vaig taquicàrdica.