27

Em costa una mica imaginar-me aguantant a la mateixa persona (i sobretot que l'altre m'aguanti a mi, que tindria molt de mèrit) durant 27 anys. Però ells ho han fet.

I, per celebrar-ho, vam baixar fins la vora del mar i vam dinar en un xiringuito guai del paraguai als peus de l'hotel Vela. Un luxe. I qualsevol hagués dit que és octubre... la platja a petar i la calor apretant (que li diguin al pollastre, que va fer un sprint pel passeig).

Evidenment, a la conversa no va faltar "el dia de la boda..", "i el teu pare no em va donar la llista de convidats i clar..", "el dia que te cases yo invitaré a quien me dé la gana, porque pagaré yo", "hem menjat millor avui que aquell dia", "gente que no conocía me felicitaba y me metía dinero en el bolsillo" i altres historietes.

Però els hi vam deixar explicar, tantes com vulguessin. I els vam escoltar (de tant en tant) i també vam aprendre coses: que si vas vestit com el nuvi a una boda potser t'endus alguns calers, que existeix gent amb el cabell afro i ros, que quan les paelles s'incendien només cal bufar i que es pot entrar a l'hotel Vela amb xàndal i que al sortir et preguntin si vols un taxi.

Total, que els matins davant del mar i en familia s'agraeixen. I que... en cumpleixin molts més!

"Y por fin quedó convencido

de que sin ti, sólo hubiera sufrido

pues ni hubiera tenido

ni hubiera querido

y feliz

¿feliz?

¿sin ti?

eso si que no hubiera podido."

I, per rematar el dia, una trucada a última hora oferint entrades VIP pel Palau. Una experiència i descobrir que m'acostumaria molt ràpid a la bona vida.