Admiro a la gent que escriu sobre l'amor. Els admiro perquè crec que és complicadíssim traduir-lo a paraules. I estic referint-me a l'amor romàntic; romàntic que no platònic, el real.
Perquè teoritzar sobre l'amor és molt fàcil, però dir-li a algú que estimes tant que ja no pots seguir amb ell, que has deixat de sentir allò (no saps ben bé el què, és com una intuïció) que feia que et volguessis menjar el món al seu costat... això, senyores i senyors, és molt i molt difícil.
I és encara més difícil quan no ha canviat res, però alhora ha canviat tot; perquè tot allò que veies clar, aquell "que duri el que hagi de durar, però si fos per mi duraria per sempre" s'ha esfumat.
Llavors només et queden dues opcions: fer com si res i tirar endavant, tot i saber que us acosteu al precipici; o deixar-lo anar, per molt mal que faci i per molt que costi continuar sense el que ha sigut el teu pilar més imprescindible els últims anys.
Vaig triar la segona perquè crec que una història com la nostra no pot acabar arrossegant-se pel terra i amb gust amarg. Ha sigut massa dolça, massa animal i massa intensa per recordar-la d'una altra manera.
Només espero que la ferida que t'he fet sigui prou petita perquè puguis tornar a estimar sense moderació ni condicions, que no molesti gens. Això no serà ara, però diuen les veus sàvies que el temps ho cura tot i que algun dia et llevaràs i ja haurà cicatritzat.
Serà llavors quan podràs recordar la nostra història sense que faci mal i ens podrem guardar en el calaix de records que fan que tot això valgui la pena. Un calaix que aquells que es limiten a observar per no prendre mal, aquells que no s'entreguen, que tenen por a sentir i a viure, no ompliran mai.
- Ferir quan sempre he sigut més de curar.
+ La versió 2.0 de l'Ali, molt millor que la del 2013. Que m'hagis fet créixer tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada