Tard, però arribo

No estaba muerta ni de parranda (bé, de parranda potser una micona).
Més de dos mesos sense escriure... un crim. No em pregunteu perquè: quan volia escriure no tenia un ordinador davant; quan el tenia davant, no volia escriure.

És impossible explicar tot el que he viscut aquests dos mesos i probablement tampoc us interessaria massa. Només dir que, rellegint l'entrada de just fa un any, després del concert... estava equivocada: hay manera humana de escapar i res de precipicis. Això sí, seguim ballant. Malament, però no hi ha qui ens pari.

Doncs això, després d'un gran estiu de passió a Menorca, de viatges eterns per França i d'una pretemporada ben llarga, tot i ser l'última en arribar (com sempre), ja és festa major. Perdó, Festa Major. I toca seure a la platja i reprimir l'instint de tapar-me les orelles, anar de concert i fer l'última parada abans de començar, ara sí, la rutina.
Ui, i tot això acompanyada del barbut d'ulls verds que aconsegueix que els dies siguin més curts i les nits més llargues.

I menció especial al pollito, que ja sap què és que li obrin dues vegades el genoll i que ja va dansant pel món amb les crosses. Així, com si fós fàcil. Quin tio... val per tres.

"Que tot està per fer i tot és possible"



- Abandonar el meu racó preferit
+ Els dinars de tupper i cotilleos al claustre