Has d'escriure, has d'escriure. Fa dies que m'ho vaig dient però no havia trobat el moment. I aquest és el moment.
No, no he acabat els exàmens ni estic en plan "estiuet, vacances, rebentem-ho tot"... ja m'agradaria. Al contrari, vam començar divendres i fins al dia 1 (que es farà llaaaaaaarg) estarem a tope. Però no he vingut aquí a queixar-me... per una vegada no!
He vingut perquè les júniors crackilles han fet una temporada d'escàndol i l'han acabat de la millor manera possible: proclamant-se campiones.
Això passa poques vegades a la vida i jo he tingut la sort d'estar al seu costat: animant-les, saltant, cridant, patint, remullant-nos, rient, ballant... i no puc sentir-me més orgullosa d'elles.
Les més grans.
També he vingut perquè ja estic fent el compte enrere per l'arribada de la belga. Sé que l'he tingut una mica abandonada. De fet, l'altre dia se'm va ocórrer posar-me al seu lloc durant uns minuts i... sento haver-te deixat "sola". Suposo que al seguir amb la meva estressada vida barcelonina no m'hi havia parat a pensar i em mereixo una colleja i un somriure, amb mirada fulminant inclosa, dels teus. Sé que em perdonaràs, però ho havies de saber.
(I dissabte ens espera un dia dels que trobo tant a faltar).
No m'oblido de tu.
I, per últim, he vingut perquè m'ho ha demanat un dels meus lectors més fidels, el mateix amb qui vull fugir aquest estiu. M'és igual si mar, muntanya, volant o nedant; l'única condició és que em mirin aquests ulls verds sense fons.
- Lluïr cames blanquetes
+ Tornar a fer un entreno amb ella (com enyorava la connexió Carla-Ali)
