Jo, dormilega professional, he comprovat que puc aguantar una setmana dormint poc, passant moltes hores a Terrassa, dinant el meu tupper a velocitat récord i sense adormir-me als apassionants seminaris d'endocrí; i tot això sense perdre les ganes de júniors meravella, de bàsquet, d'aprofitar aquest solet que em perd i de robar estonetes als ulls verds que em tenen hipnotitzada.
Encara no tinc clar si podré suportar aquest ritme 8 setmanes més, però de moment vaig pel bon camí.
(Evidentment seguiré queixant-me, és un vici incontrolable, però no em feu massa cas... no puc tenir més sort.)
Una menció especial a la mama més cuqui del planeta (la meva, està clar). Que passen els anys i ella està més i més i més estupenda!
No hi ha qui la pari (ni la fascitis)
- El puto queixal del seny
+ La primavera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada